Perú: una revolució en marxa
perAlberto Giovanelli
Per entendre les claus del poderós aixecament popular que recorre el país i que ha provocat una crisi inèdita del règim polític i institucional peruà, hem de començar per comprendre que un immens procés revolucionari travessa el país. Cal dir amb claredat que no és simplement una crisi, sinó que és el trencament d'un ordre polític el declivi del qual ha estat permanent fins a arribar a la lumpenització de la casta política, el falleix constitucional i, finalment, a una situació de buit de poder en què encara avui, dilluns 16 de novembre, ens trobem.
La successió de presidents vacats (destituïts), altres presos, de suïcidats(Alan García), l'acusació de corrupció que pesa sobre més del cinquanta per cent dels representants del congrés, i la incertesa que travessem en aquestes hores, són resultats d'aquesta decadència, accelerada a nivells insostenibles després de les eleccions del 2016 que van consagrar el també destituït Pablo Kuchinsky.
Martín Vizcarra, un enginyer ex governador de Moquegua, successor de Kuchinsky i lobbista de les empreses mineres internacionals instal·lades al sud del país, també va ser destituït la darrera setmana per una aliança mafiosa forjada al Congrés amb la complicitat dels oligopolis mediàtics i del poder empresarial, que ha comptat amb l'anuència de les institucions, el silenci del qual va permetre, a la pràctica, l'ús de recursos legals i mitjans institucionals per perpetrar un cop d'Estat enmig d'una crisi econòmica i social atroç que provoca la pandèmia de la COVID-19.
El successor Merino, tot just va durar 5 dies al poder, arrasat per una mobilització popular que va enfrontar la repressió que es va cobrar almenys dues vides joves i la desaparició de prop d'un centenar de manifestants.
L'ordre polític instituït al 2000, apuntalat per grups d'interès participants a l'Acord Nacional –que ja aleshores no eren representatius de les demandes populars que durant anys es van mobilitzar contra el règim de Fujimori– va deixar intacta la Constitució de 1993, intacte el model econòmic neoliberal, intacta la tecnocràcia que va imposar les reformes econòmiques i legals que han consolidat la privatització de l'Estat aquests anys, intacte el sistema electoral i el col·lapsat sistema de partits que ha donat fruit a un mercat lliure d'emprenedories electorals, i intactes les xarxes mafioses enquistades en diverses institucions estatals.
Durant anys, les eleccions han estat pantomimes de democràcia: sense veritables partits, sense possibilitat real d'alternança, i amb processos cada cop menys competitius i més opacs, que van afavorir les màfies amb més capacitat de pagament i influència. Quatre –i potser cinc–presidents de la República amb gravíssimes acusacions per corrupció, els qui van governar sempre en la mateixa direcció malgrat el canvi de «careta» electoral en són evidència claríssima.. Tots concentrats a negociar, descaradament, interessos particulars de tota mena.
En aquesta setmana, que quedarà marcada a la història, com si fos del no-res, al país sencer hem vist emergir i declarar-se en insurgència multituds indignades, disposades a jugar-s'ho tot. Les protestes han estat liderades per valents joves agrupats i agrupades en col·lectius espontanis i, també, preexistents. En pocs dies i en plena pandèmia van aconseguir que es multipliquessin geomètricament les expressions de rebuig al govern usurpador de Manuel Merino, però també al vacat Vizcarra. fins i tot, van aconseguir sumar els que observaven amb desconfiança les primeres protestes de carrer, les cassolades convocades per a les 8 de cada nit, les projeccions d'imatges una vegada que el toc de queda obligava a deixar els carrers, o els hashtags i mems que incendiaven l'esfera pública virtual. La marea social polititzada va emergir de manera incontenible. La força d'aquesta expressió de sobirania popular rau, per ara, en la seva capacitat de sumar pluralment els que apostin per rescatar el país de les urpes de les màfies. No obstant això, sabem també que per refundar el país necessitarem més que l'entusiasme, la indignació i l'espontaneïtat.
Refundar el país és la meta imprescindible que ens hem de plantejar. És possible? Sí i, precisament, perquè assistim a la fallida de l'ordre polític. La crisi constitucional en què ens trobem ens obliga a projectar-nos al futur, no al passat, ia convenir en solucions que impedeixin, ara sí, que les màfies i els interessos corporatius marquin el rumb i el destí del país. No hi ha lloc en aquesta situació per impulsar canvis cosmètics i reformes mínimes que deixin intactes les estructures institucionals, per això la crisi absoluta dels progressismes, que en expressions com les del Front Ampli o les del Nou Perú de Verónica Mendoza, no fan més que expressar-se com la pota “progressista” d'un règim col·lapsat i desesperadament ofereixen alternatives que no trenquin els marges imposats per la institucionalitat burgesa. No. Les emprenedories electorals que marquen el pols del Congrés no han de liderar aquest procés. Tampoc ho han de fer els interessos corporatius que usen com a megàfon als mitjans de comunicació que integren els seus oligopolis i que, a la seva voluntat, fan i desfan a l'Estat.
Qui, llavors? Com? Cap on? La idea d'un procés d'Assemblea Constituent lliure i sobirana al Perú és molt més que una consigna de l'esquerra peruana. Avui és la tasca del moment, una tasca immediata. És un procés que ha de ser impulsat de baix a dalt, no de dalt a baix. Ha d'obrir veritables espais deliberatius i reflexius a la societat i, encara que poden i hi ha d'haver propostes de tipus divers, aquestes han de ser debatudes, sospesades, reconsiderat, finalment articulat a, finalment, ser expressades en un procés formal que generi acords sòlids dels quals els treballadors i el poble mobilitzat s'han d'apropiar.
Estan donades les condicions per impulsar aquesta crida ara que s'ha fet fallida l'ordre polític constitucional fujimorista instituït en 1993. Hi ha les condicions formals, però, sobretot, hi ha les condicions socials. En els darrers dies hem vist emergir a la societat polititzada, entre els joves i les i els treballadors, el reclam de refer les regles de joc, de canviar fins i tot d'arrel i refundar el país. I amb qui? Si no hi ha partits, amb qui? No hi ha partits, és cert, però això no significa que al Perú no hi hagi organització o capacitat per organitzar-se. Al Perú hi ha una enorme quantitat d'organitzacions socials i populars que, des de fa dècades, ja articulen formes d'incursió diversa en la política com a mecanismes de resistència i disputa amb l'Estat que els exclou o els aixafa. Les organitzacions de pobles indígenes són, potser, les més emblemàtiques en aquest camp. Els col·lectius juvenils de tota mena són a la primera fila de l'aixecament. I existeixen també, encara que en menor proporció, gremis de diversa mena que des de fa també dècades lluiten per drets conculcats, malgrat les traïcions de les direccions sindicals. fins i tot, hi ha organitzacions de la societat civil –universitats, ONG, associacions sense ànim de lucre—que podrien i haurien d'involucrar-se a consciència en un procés com aquest. Especialment i com a part d'un procés generalitzat els col·lectius feministes que, des de fa temps, impulsen no només la lluita pel reconeixement de drets fonamentals, sinó també iniciatives transformadores de la societat. Per això és imprescindible la necessitat que els revolucionaris ens postulem com l'amalgama de la immensa quantitat de processos avui dispersos.
És imprescindible posar al centre de l'acció el debat i l'impuls d'un procés social que pensi, resolucions, Parla clarament, canviï i reinstitueixi les estructures polítiques i econòmiques que organitzen la nostra societat, per començar a capgirar tot, perquè d'una vegada governin els que mai no van governar, els treballadors i el poble. Des de la nostra Lliga Internacional Socialista, cridem la unitat dels revolucionaris darrere d'aquests objectius per evitar ser, un cop més, el furgó de cua de projectes reformistes i que només busquen maquillar un sistema corrupte que condemna la gana a la immensa majoria de peruans. Els socialistes revolucionaris ens hem de plantar amb claredat com una alternativa i proposar una sortida de fons, l'única alternativa per al Perú i per a Amèrica Llatina. Un Perú Socialista.
Això sí que seria apostar per un futur diferent.
