Maig del '68: França a l'ull de la tempesta

«Volem el món i el volem ara» (Jim Morrison)

La tempesta de l''68, que va tenir un episodi central en el Maig Francès, començar abans i va continuar després. Al seu pas va escombrar amb multitud de símbols falsos. Símbols que havien crescut i estaven aferrats a un món que inexorablement estava canviant.
Als països centrals de el poder d'occident es frenava una dècada de prosperitat econòmica, obrint pas a l'inici d'una crisi que tenia la seva primera expressió en un fort creixement de la desocupació i la baixa dels salaris reals i que va donar lloc a una important resposta obrera. A la perifèria destacaven heroiques lluites d'alliberament com la d'Algèria i Vietnam. Aquesta última sobretot, mostraria que era possible derrotar militarment a l'imperialisme nord-americà. Un moviment de què, per cert, a Amèrica llatina, havia estat part la Revolució Cubana i de què després ho serien els aixecaments urbans, obrers estudiantils de finals dels 60 com els de Mèxic i l'Argentina. Aquest any també van succeir darrere de l'anomenada «Cortina de Ferro», a Europa de l'Est, la Primavera de Praga, rebel·lió contra la dictadura stalinista a Txecoslovàquia. Mentre que als Estats Units es desplegava el moviment dels drets civils i s'obriria el període de lluites contra la Guerra del Vietnam.
A el mateix temps que entre la joventut es desenvolupava un procés de revolució cultural i de resistència a vells preceptes patriarcals de l'capitalisme, donant lloc a moviments que exigien drets i llibertats sexuals i obrint pas als moviments feministes que es desenvoluparien en els '70.

Com s'arriba a Maig de l' 68

La desacceleració econòmica, el mal estar pels nivells salarials i la contrareformes socials i educatives i el paper de França en el terreny internacional tant a Algèria com a Vietnam, van ser el brou de cultiu de l'ascens en les lluites que venien d'abans.
Per enfrontar la crisi econòmica que s'acostava, el president francès Charles De Gaulle anuncia als fins d'l'any 67 la reforma de el sistema de seguretat social. A el temps que les autoritats educatives intenten imposar una nova reglamentació per a les universitats i els centres d'educació mitjana.
En el moviment obrer s'acumulaven conflictes i lluites des de feia temps, com ara la vaga dels miners de l'any 63. Lluites que no eren coordinades ni unificades pel compromís de les centrals sindicals, la més important d'elles dirigides pel Partit Comunista, amb el govern francès.
Entretant en el moviment estudiantil, a l'inici en els seus sectors d'avantguarda, es desenvolupava una resistència a les reformes en l'educació i de mobilització en solidaritat amb el poble vietnamita. Dos fets poden il·lustrar aquest calder en ebullició a la joventut: el 8 de gener en l'acte d'inauguració de la piscina de la Universitat de Nanterre per part de ministre de la Joventut, un estudiant l'emplaça assenyalant-li que pretenia desviar les preocupacions dels estudiants amb aquest tipus d'esdeveniments sense preocupar-se pels drets sexuals dels mateixos. Aquest fet té com a antecedent un conflicte de l' 21 de març de l' 67, dia que els estudiants manifesten contra la prohibició de visita dels nois a l'pavelló d'habitacions de les noies. Les autoritats de la Universitat demanen a la policia que es presenti per impedir que els estudiants obrissin les portes d'aquests pavellons.
D'altra banda el 22 de març de l' 68 es crea, també a la Universitat de Nanterre, a la Facultat de Sociologia, un moviment per impulsar la lluita per la llibertat d'estudiants presos a les manifestacions contra la guerra al Vietnam. Des de llavors les manifestacions van anar creixent fins a les jornades de maig.

Barricades i Vaga General

La repressió indiscriminada contra les manifestacions estudiantils en suport a Vietnam, van portar a detencions i a un creixent repudi per part d'estudiants d'altres universitats a la repressió. En aquest procés el 3 de maig la policia intervé a la Universitat de la Sorbona per impedir una assemblea en la qual es discutirien accions per la llibertat dels presos i en suport als estudiants de Nanterre, tancant la universitat.
Davant d'això el sindicat de l'educació superior i el sindicat nacional d'estudiants convoquen a la vaga indefinida, i en la nit de 3 al 4 de maig el Barri Llatí s'omple de barricades i es provoquen durs enfrontaments entre els estudiants i la policia. Va poder veure també en aquesta nit el nivell de simpatia que el moviment havia trobat entre la ciutadania. Els veïns de l'Barri Llatí, van ajudar als estudiants a defensar-se de la repressió obrint les seves cases, cridant-li a la policia i llançant objectes tant per alimentar les barricades o per enfrontar a la repressió.
El moviment continua, exigeix ​​l'alliberament dels presos i comença a donar pas a tota la creativitat que pot ser vista en les consignes, cartells i grafits que han passat a les història com a símbol de les aspiracions de la joventut en lluita. dimarts 7 el moviment arriba als Camps Elisis, en resposta a la condemna de 4 estudiants.
A el mateix temps es van construint comitès per organitzar les accions i es desenvolupen debats per preparar-se pel futur. L'acció torna a el Barri Llatí i la nit de l' 10 de maig després d'un d'aquests debats, es converteix en la segona nit de les barricades.
Davant d'això el 13 de maig el primer ministre ordena la reobertura de la Sorbona i assenyala que prendrà en compte els reclams estudiantils però ja era massa tard. Aquest mateix dia s'havien sumat a una gran manifestació que partia de la Plaça de la República els sindicats pertanyents a la Confederació General de l'Treball (comunista) i la Confederació Francesa Democràtica de l'Treball (cristiana). Després d'aquesta manifestació el camí a la vaga general és imparable. I s'inicien les ocupacions de Facultats i Fàbriques. el 16 s'ocupa el bastió obrer Renault.
per al 20 de maig s'estima que els vaguistes arriben als 6 milions i el 21 1 10 milions. I encara que el 25 CGT, és a dir el Partit Comunista, comença a negociar un dels punts amb el govern, les vagues i ocupacions van continuar, i van marcar la setmana en què el poder va estar absent, com ho va simbolitzar la desaparició de el president De Gaulle el 29, dia en què no va concórrer a Consell de Ministres convocat per ell.

els fruits

Aquests i aquestes estudiants i obreres i obrers, aquells joves «van ser realistes i van demanar l'impossible». Van desenvolupar una enorme creativitat en la lluita i ho van fer democràticament i en moviment. Van inundar la vida política amb un nou aire de rebel·lia i irreverència i van demostrar, entre moltes altres coses, que també el personal és polític com una mica després assenyalava el moviment feminista nord-americà. Els seus grafits i cartells són una prova de la seva creativitat.
aquests obrers, una part dels quals van anar a la vaga sense esperar per les seves direccions sindicals o polítiques, i d'aquesta manera van forçar a que elles es sumessin, van iniciar el camí de ruptura amb aquestes adreces. tots ells, que tot i la complicitat de l'PFC i les centrals sindicals amb el govern, van ser capaços de lluitar per aquest desig de canvi que va recórrer el món van deixar a més ensenyaments per recuperar.
Si «Volem el món i el volem ara» com cantava Jim Morrison per a l'època, cal preparar, per quan aquest moment arribi, l'instrument polític revolucionari que estigui disposat a «Prendre el cel per assalt».

Carlos Carcione