Xile: 45 anys del Cop Militar
La continuïtat del model i la necessitat d'una nova alternativa política.
Al medio día del martes 11 de setembre de 1973, els avions de la FACH van volar sobre la Moneda bombardejant durant 15 minuts, així s'arribava al punt més àlgid d'aquell dia triat per enderrocar Allende i posar fi a un procés revolucionari que s'expressava més enllà del propi govern, iniciant un procés contrarevolucionari de 17 anys a força del terror, la tortura i desaparició de milers d'obrers, dones i joves rebels per part de l'Estat, transformant d'aquesta manera l'arquitectura política, econòmica i social del país fins el nostre present. la 45 anys del cop recordem a les i els caiguts que van ser assassinats per ser militants d'un nou món, entaulant un fil vermell de continuació que mereix re obrir debats quan la lògica pinochetista segueix sent l'ànima del règim polític xilè.
la 45 anys d'un cop contra el moviment obrer
L'arribada al poder de la UP[jo] a 1970 va ser part de l'avanç progressiu del moviment obrer, tant en consciència com a organització. El govern d'Allende, la creixent influència de masses de l'esquerra revolucionària com el MIR[ii] i el sorgiment dels Cordons Industrials com indicis de poders duals de control obrer, configuraven l'escenari polític dels primers anys dels 70 '. Amb el triomf electoral la UP posava en marxa la "via pacífica al socialisme", sota la lògica de reformes graduals per superar el caràcter social de l'Estat, trobant els seus límits en la confiança sobre el Congrés sense trencar amb l'estructura institucional, d'aquesta forma es va anar tensant cada vegada més la societat, entre els avenços que vivia la classe obrera i la contrapart burgesa que veia com es qüestionaven els seus interessos de classe, així s'anava articulant una contrarevolució preparada pels capitalistes nacionals amb l'ajuda dels EUA per la intervenció militar.
Sobre les alertes d'un possible cop sempre va existir una resposta social activa, els Cordons Industrials el dia 5 de setembre, només 6 dies abans del cop, escrivien en una carta al govern que donava compte del que venia "li vam advertir company, que amb el respecte i la confiança que encara li tenim, si no es compleix amb el programa de la Unitat Popular, si no confia en les masses, perdrà l'únic suport real que té com a persona i governant i que serà responsable de portar el país, no a una guerra civil, que ja està en ple desenvolupament, sinó que a la massacre freda, planificada, de la classe obrera més conscient i organitzada de Llatinoamèrica "[iii], aquella missiva va tenir el seu correlat el dia dimarts 11 de setembre de 1973.
Des d'aquella data s'imposa una dictadura per 17 anys encapçalada per Pinochet sota la Doctrina de Seguretat de l'Estat, aplicant una política sistemàtica de repressió, persecució i violació dels drets humans, política compartida amb la resta dels règims de Llatinoamèrica en aquests anys, buscant tallar d'arrel un important flux revolucionari en un continent polaritzat. La particularitat del nostre país és que es va posar en marxa una veritable "revolució" capitalista durant la dictadura que va instaurar el Neoliberalisme.
La transició pactada, 30 anys després
Les transformacions del mode de producció capitalista viscuda durant els anys de dictadura no haguessin pogut aplicar-se sense el terror i el genocidi a partir de l'Estat que va buscar en un primer moment exterminar físicament tota organització del moviment obrer, el pla continuava amb una revolució capitalista instal·lant el Neoliberalisme, una ortodòxia liberal que buscava l'alliberament total del benefici privat sobre la base d'un programa de privatitzacions i desregulacions estatal.
El proper mes es compleixen 30 anys del plebiscit de 1988[iv], referèndum que posava en votació la continuïtat de la dictadura en un període que perdia força, principalment pel paper del moviment de masses que responia amb grans jornades de protesta a nivell nacional[v]. Aquells fites posaven en qüestió la possibilitat de tenir una sortida favorable a un negociació pactada que certifiqués la impunitat i mantingués les bases econòmiques del Neoliberalisme. Finalment gràcies a la "Concertació de Partits pel No", que posteriorment es converteix en la "Concertació de Partits per la Democràcia" es balanceja cap a la institucionalització d'una sortida democràtica per fora de la mobilització social que podria haver condicionat les bases del sistema.
Després del triomf del "No" i amb les eleccions que vindrien, la Concertació juga un paper fonamental en no forjar una alternativa diferent a l'ortodòxia liberal que sustenta les bases econòmiques del país, sent part activa en la continuïtat del model, tant de la Constitució del 80 'com de la seva maduració, a més de perpetuar la democràcia protegida pel bipartidisme.
És així que després de reproduir econòmicament les bases de la dictadura, donant origen i forma a les institucions amb aquell antecedent, va contribuir a la complicitat de la impunitat dels genocides i violadors de Drets Humans, patró d'això va ser Pinochet gaudint fins a l'últim dia de la seva vida com a Senador vitalici, entre tants torturadors que mai van tenir judici ni càstig. L'última contribució al silenci de la impunitat va ser la promesa de tancament de Punta Peuco per part de Bachelet, qui va poder maniobrar en els últims dies del seu govern per fer marxa enrere[nosaltres].
La "Segona Transició" de Piñera, el model i ¿el Front Ampli com a alternativa?
Les eleccions de l'any passat van expressar la crisi del bipartidisme, fissura que va començar amb les mobilitzacions estudiantils que va posar en qüestionament del model educatiu, posteriorment la mobilització contra el model de previsió i el recent moviment feminista, tots amb les seves diferents desenvolupaments van ser massius i apuntaven a demandes impossibles de resoldre sota dels lligams del règim polític heretat de la dictadura.
És així com es va començar a trencar l'aparent calma que va governar la Concertació durant 20 anys i destrabó una crisi de representativitat que, entre d'altres factors va contribuir a la implosió del principal bloc hegemònic que ha governat el país, la Concertació revertida com Nova Majoria amb el Partit Comunista en el seu interior, sorgint a més noves referències polítiques - electorals, el Front Ampli, que ocupa 20 diputats i un senador al parlament. El triomf de Piñera respon a aquestes lògiques més que a les seves pròpies propostes, però en els pocs mesos del seu mandat ha apuntant la seva agenda a aguditzar el model, en les seves paraules durant la primera compte públic: "Una segona transició"[vii].
Les setmanes que han precedit aquest 11 de setembre van estar marcat per un debat central sobre els drets humans, ens referim principalment al debut i comiat de Mauricio Rojas com a Ministre de Cultura, qui havia expressat que el Museu de la Memòria era un "Muntatge"[viii], tenint una resposta contundent del món cultural i artístic amb l'anomenat del poeta Raúl Zurita a boicotejar-, a 48 hores van aconseguir treure'l del Ministeri. Aquell personatge Mauricio Rojas ostentava en el seu currículum ser un "convers", que va passar de militant del MIR a ser un dretà i liberal d'idees, fets desmentit per antics militants del MIR[ix].
La política de Piñera en l'intent de recomposició del règim va demostrar no estar fermament sustentada com ho va expressar el retrocés de la seva avançada sobre els Drets Humans, la inestabilitat de la representativitat del règim segueix en disputa. Piñera d'aquesta forma parlarà de la "Segona Transició" reprenent la narrativa dels 90 ', però aquest cop anteposant sobre la noció de la mala gestió dels governs de la Concertació / Nova Majoria feia la "bona gestió" del seu mandat, la qual portaria el país al desenvolupament econòmic. En els fets es tradueix en fer marxa a una sèrie de reformes de continuïtat enmig d'un escenari global de inestabilitat econòmica, buscant reimpulsar la rendibilitat del negoci privat amb l'excusa del baix creixement del govern anterior.
Fins aquest moment Piñera ha aconseguit tenir certa autoritat per legislar, ja que no es compta amb una oposició real, però el seu cop no ho va poder fer sobre la memòria i els Drets Humans, sent la seva única derrota fins ara i demostrant que el seu avanç respon més a una falta d'oposició i alternativa política que a una derrota real de les últimes manifestacions de descontentament de carrer.
El Front Ampli actor que irromp com fissura del bipartidisme troba els seus límits ràpidament sota la lògica que expressa el mateix model, ja que d'una banda va voler constituir-se com una alternativa al neoliberalisme però actua en els ràfecs de la institucionalitat sense demarcar políticament, al contrari, és part actiu al parlament per demostrar la seva capacitat de "governabilitat", així ho demostra en la Comissió d'Infància impulsada pel Govern, responent a la crida als acords en "els grans temes país"[x], signar l'actualització TLC amb Canadà, país que ostenta el 60% d'inversió a la indústria extractivista, va participar amb dos diputades (Gael Yomans d'Esquerra Llibertària i Maite Orsini de Revolució Democràtica) a la Comissió de Treball per la qual va passar el "Estatut Jove" previ a la votació parlamentària[xi].
En matèria de drets humans no han estat exceptos de controvèrsia, enmig del debat per Mauricio Rojas, Gabriel Boric del Moviment Autonomista va sortir a "debatre" amb l'esquerra que segons ell "relativitza els drets humans", trobant ràpidament ressò en la dreta que buscava justificar la recepció dels seus actes mentre era qüestionada. En el mateix àmbit dos diputats del Partit Liberal van ser part de la sanció del Parlament en contra de la Diputada Pamela Jiles (PH), qui va encarar al Diputat UDI Urrutia després de les seves dites de tractar de terroristes a les víctimes de drets humans[xII], Guillermo Teillier del Partit Comunista també va votar per la sanció. Aquest últim fet mostra el caràcter reaccionari del Congrés.
El transcurs del Front Ampli topa amb els seus propi limiti institucional, ja que la maduració i integració dels negocis privats sobre l'especulació dels drets socials fan impossible reformular el règim polític sense tocar els interessos de grans capitals, per tant el mínim programa del Front Ampli no ho poden tirar endavant sense confrontar-se amb les entrampades lleis de la Constitució de Pinochet, política que van demostrar no voler disputar, ja que l'horitzó general entre els partits del Front Ampli és el parlament i / o govern com a estratègia, per tant la seva preocupació primordial és demostrar governabilitat a la burgesia.
És per això que creiem que per l'accelerada adaptació del FA és imprescindible tenir una veu anticapitalista àmplia que pugui disputar com a alternativa després de més de 4 dècades d'avanç neoliberal.
Sortir de l'herència pinochetista, una tasca necessàriament anticapitalista i feminista. Les últimes eleccions van demostrar la crisi de representativitat del règim polític que es ve sustentant en les grans mobilitzacions socials, l'auge del moviment estudiantil en el seu moment i l'actual moviment feminista que comporta un potencial emancipador que qüestiona les bases de producció i reproducció d'aquest sistema. Hi ha un potencial social que ha anat motorizando la protesta amb demandes centrals que no es poden resoldre dins el marc del neoliberalisme, aquesta força creiem que ha de traduir-se en proposta.
L'aparició del Front Ampli va respondre a aquest procés encara que amb un límit merament electoral, en aquest sentit es donen les Convergències internes que plantegen tenir més acords que desacords i podrien conviure tranquil·lament[xiii], postergant fins i tot els grans debats polítics, entre ells les diferències sobre el paper dels Drets Humans i l'actuar que han tingut al parlament, sent un fet preocupant pel paper de diputats de la convergència.
Per tal raó cal obrir un debat a l'esquerra anticapitalista a 45 anys del cop militar i a 30 anys del pacte transicional que va perpetuar l'herència pinochetista, proposar un diàleg que condueixi a superar la dispersió i disgregació en mires d'una unitat política com a alternativa, que es diferencia de les convergències internes del FA que busca com a finalitat l'abast institucional, sinó sobre acords polítics per a una sortida al neoliberalisme, recolzat en la mobilització social i contribuint feia una política per al 99%, anticapitalista i feminista. Les nostres proposicions en una nova commemoració del cop, contra l'escepticisme del "no es va poder" i contra el possibilisme del pacte de reconciliació, ni perdó ni oblit.
Joaquín Araneda, moviment Anticapitalista
[jo] unitat Popular, conformada pel Partit Socialista, partit Comunista, partit Radical, Moviment d'Acció Popular Unitari, Partit d'Esquerra Radical i Acció Popular. A més amb comptar amb el suport de la Central Clasista de Treballadors (CUT)
[ii] Moviment d'Esquerra Revolucionària,
[iii] Carta dels Cordons Industrials a l'Company Allende, 5 de setembre de 1973.
[iv] Plebiscit Nacional d' 1988, entre el "Si" o "No" a la continuïtat de Pinochet.
[v] Jornades que s'inicien durant els 80 ', la major va tenir lloc els dies 2 i 3 de juliol de 1986, passant el "cas cremats" que va produir protestes massives en els funerals. Any del atent a Pinochet i descobert el desembarcament d'armes a Carrizal Baix, període que sectors buscar una sortida via electoral.
[nosaltres] pols, la Tercera. 13 de març 2018
[vii] Ara Notícies, 01 de juny 2018 http://www.ahoranoticias.cl/noticias/nacional/226074-cuenta-publica-discurso-completo-del-presidente-sebastian-pinera.html
[viii] el Taulell, 13 agost 2018 http://www.elmostrador.cl/noticias/pais/2018/08/13/debut-y-despedida-mauricio-rojas-sale-del-ministerio-de-las-culturas-ante-presion-por-ddhh/
[ix] Pascal Allende, ex secretari general del MIR.
[x] Comissió que participa Gabriel Boric (Massachusetts) i Natalia Castell (RD).
[xi] Vease, https://anticapitalistasenred.org/2018/07/17/la-ofensiva-contra-la-juventud-del-gobierno-de-pinera/
[xII] T13, 19 d'abril http://www.t13.cl/noticia/politica/video-indignacion-pamela-jiles-dichos-del-diputado-urrutia>
[xiii] el Taulell, 25 de juliol http://www.elmostrador.cl/noticias/sin-editar/2018/07/25/movimientos-en-proceso-de-convergencia-en-el-frente-amplio-realizaran-congreso-en-septiembre/
