Aniversari de la II República
avui 14 d'abril es compleixen 88 anys del triomf de la bandera tricolor. En Abril de 1931, després d'un autèntic plebiscit entre monarquia i República, el triomf de la bandera tricolor es va aixecar en gran part del país. Va suposar un important canvi, i avanç en l'àmbit social, polític i per descomptat institucional, reformes agràries, vot femení, augment de producció en indústries, reforma educativa i cultural ... tot i així la violència entre esquerra i dreta es va intensificar plasmant-se en la inestabilitat del règim, fins a la fi d'aquesta forma d'Estat a 1939, després de la victòria, fruit del cop d'Estat, en mans de Franco.
així i, cal aclarir que la República no només va patir una derrota a 1939, sinó que va patir una altra també de gran importància, després de la transició, on s'implanta l'oblit i la impunitat, d'aquells que havien assassinat i torturat, a canvi d'una monarquia parlamentària. Però hem de saber que cap Constitució imposada pot instaurar sobirania, si no ha estat el poble el que democràticament ha decidit el seu present, seu futur i el que ha fet justícia pel passat.
El art. 1 de la Constitució Espanyola avui vigent expressa "Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític ".
Com pot una forma d'Estat tan anacrònica com la monarquia, ser una garantia democràtica respaldad per la nostra Constitució? El terme "democràtic" que es deriva de l'art. 1 de la Constitució, i la monarquia-parlamentària (heretada del franquisme) que deriva del art. 3 de la mateixa, i avui instaurada, són dos termes contraposats, que no poden garantir una real democràcia de totes i tots els espanyols.
Avui els carrers no només s'omplen de la bandera tricolor per a reivindicar una Estat més just, lliure i democràtic, sinó per reclamar i per reparar el que en el seu dia va suposar passar per sobre de la voluntat democràtica i constitucional del poble espanyol, doncs no hi ha res d'legítim en una Constitució que va fixar la voluntat de Franco i els seus successors, un model constitucional en el qual els i les espanyoles no van tenir ni veu ni vot.
El mecanisme que van usar per passar per sobre d'aquests crims sense més, va ser la llei d'Amnistia de 1977. A les nostres institucions els agrada molt faldar de les seves "medalletes" internacionals, però aquest internacionalisme es descompon i es cau per terra, quan s'impedeix que autors de violacions als drets humans siguin portats davant els tribunals, quan s'impedeix a través dels tres poders de l'Estat, que avancin mesures tant executives com legislatives per acabar amb la llei d'amnistia, invocant per justificar la impossibilitat d'investigar aquests crims que es van cometre.
S'ha arribat a suspendre del càrrec de judicatura al jutge Garzón, qui intento portar a terme investigacions contra aquests crims comesos durant la guerra civil i el franquisme. I s'han rebutjat les peticions d'extradicion de la jutgessa Argentina Servini, com també el nostre govern ha rebutjat la possibilitat de declaracions de testimonis, i d'imputats, amenaçant amb trencar relacions entre els països.
La querella Argentina és l'únic procés judicial del món que investiga els crims del franquisme, a través de la via de la justícia universal, ja que al nostre país la Llei d'Amnistia bloqueja tot tipus de processos que intenti investigar els crims del franquisme, la qual cosa va en contra de totes les obligacions internacionals de les que després presumim.
"La memòria col·loca a les persones al seu lloc, a les vives i a les assassinades ", això expressa el president de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica, Emilio Silva. La llei de memòria històrica, és una llei totalment incompleta, però a més una mentida.
Amb aquesta llei (Llei 52/2007, 26 desembre) no es persegueix per res la necessitat de reparació, d'implantar la veritat i la justícia. La vaguetat de tots el seu termes, és un insult per a la necessitat de rearmar la nostra història. No es garanteix absolutament res, sinó que es recolzen en "prendre les mesures oportunes" oa "donar subvencions". I tenint en compte la trajectòria del nostre país aquestes mesures oportunes estan recolzades per la Llei d'Amnistia de 1977. L'únic que està llei representa és impunitat, una impunitat que respon a través de l'organització per, la lluita, i l'esperança de totes aquelles persones que persegueixen un camí pel qual es faci justícia.
A una societat no se li pot obligar a l'oblit, no se li pot exigir que esborri un passat que està present avui dia com a forma d'Estat de Dret, un Estat que s'assenta sobre els seus propis crims que no és capaç de jutjar. I un poble no pot avançar sobre uns fonaments tacats de sang, no pot avançar sabent que hi ha més de 100.000 desapareguts, que hi ha famílies esperant trobar a pares, germans, avis, fills…esperant que es faci justícia, perquè progressar en aquest sentit no és "remoure el passat" és lluitar per la memòria, veritat i justícia, per tots i totes les que van lluitar, perquè no és només la lluita dels nostres avis i àvies sinó també la nostra, per l'avui, pel passat i per un futur en el qual es pugui gaudir de la llibertat, del dret a l'autodeterminació dels pobles i de conquestes socials de fons, en definitiva, d'una República Socialista. ¡Salut i República!
Laura Jaén
