Catalunya: primer l'independentisme

Triomf d'ERC amb doble efecte: va derrotar als unionistes i va superar als seus competidors pel lideratge català. Ja vam fer un primer balanç sobre les eleccions a l'Estat espanyol "Derrota del Trio de Colom". No obstant això, per la seva importància, cal focalitzar en el resultat català.

Hi va haver una participació rècord del 75,7% en què ERC es va imposar amb 15 escons, amb el suport dels Sobiranistes escindits d'En Comú Podem. El PSC va guanyar 350.000 vots, pujar a 12 diputats i va desplaçar als Comuns. Va ser un fet històric: és la primera vegada que en les eleccions generals triomfa un partit independentista, en aquest cas dirigit per Oriol Junqueras des de la presó de Soto del Real qui va esborrar les "Línies vermelles" de negociació amb el PSOE abans de començar la campanya.

Sí Pedro Sánchez optés per una aliança amb Podem, en la segona volta li arribaria amb una abstenció d'ERC per a la seva investidura. Esquerra, en aquesta ocasió liderada públicament per l'actual diputat Gabriel Rufián, s'ha alçat amb un triomf que la col·loca en el lideratge de l'independentisme. Davant la manca d'una direcció política revolucionària amb influència de masses, el poble va decidir assistir massivament a les urnes i utilitzar a Esquerra com a eina per concentrar els seus vots.

Va ser un fet històric: és la primera vegada que en les eleccions generals triomfa un partit independentista…

El seu competidor JxCat, impulsat per l'expresident Carles Puigdemont, va obtenir 7 diputats, un menys que en 2016, en una llista que integraven els presos polítics Jordi Sánchez, Josep Rull y Jordi Turull. El Front Republicà encapçalat per Albano Dante Fachín va fer una bona elecció amb 102.000 obtinguts. En comptar amb escassos recursos, sense accés als mitjans de comunicació massiva i amb poc temps de treball entre la població, van fer una campanya a pulmó, aixecant un programa amb algunes definicions contundents contra el règim, el PSOE, per la desobediència i la República. No els va aconseguir per superar el 3% i obtenir representació parlamentària. Cal recordar que la CUP va decidir no presentar-se a l'elecció.

En Comú-Podem, encapçalat per Jaume Asens amb el suport de Pablo Iglesias, va passar de 12 1 7 diputats, perdent aproximadament 250.000 vots. Tot i que les properes eleccions municipals del 26 de maig no es regeixen pels mateixos paràmetres que les generals, va ser una nova alerta a les intencions de reelecció de l'alcaldessa Ada Colau, que ara sent més a prop la pressió del PSC. El retrocés de la centreesquerra s'aprofundeix a partir de la seva política de mitges tintes que es manté en els marcs del capitalisme i del règim.

La dreta no va treure rèdits de la seva nefasta campanya contra la lluita del poble català. Si es té en compte l'elecció del 2016, Ciutadans va guanyar més de 75.000 vots, però es va quedar en els 5 escons que ja tenia. No és l'única referència per tenir en compte. La il·legítima elecció convocada pel 155 el 21D de 2017, havia situat a Agnès Acostades com la més votada, encara que hagi quedat en minoria per formar govern. Amb relació a aquests comicis la provocadora i insultant dirigent de CS va perdre 630.000 vots.

El PP va perdre 270.000 vots i va aconseguir un sol diputat. Tota la pedanteria de la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo, triada per Pablo Casado per ser l'espasa inquisidora de la República Catalana, es va reduir a transformar-se en la sacerdotessa encarregada de la extremunció del PP. Vox va aconseguir un escó en representació de Barcelona.

…tot i l'aplicació del 155, el judici, la presó, la persecució, les contradiccions, la divisió i inconseqüència dels dirigents, l'independentisme segueix creixent, com a expressió del poble català que no es rendeix.

El resultat pot tenir conseqüències al Govern, on l'independentisme també expressa les seves divisions. El presidente de la Generalitat, Quim Torra (JxCat) no compta amb pressupostos aprovats ni diàleg amb Pedro Sánchez, amb la qual cosa la debilitat del seu govern se segueix projectant cap a la possibilitat d'una convocatòria electoral.

A les mobilitzacions s'ha expressat el reclam del poble català pel reconeixement de l'1-O i la República efectiva. No obstant això, hi ha una contradicció, les eleccions les va guanyar ERC, un partit que reivindica la independència en el discurs, però que a la pràctica s'orienta a la recuperació de l'autonomia, al consens amb l'Estat espanyol i l'abandó de la desobediència com a eina fonamental. L'elecció demostra que, tot i l'aplicació del 155, el judici, la presó, la persecució, les contradiccions, la divisió i inconseqüència dels dirigents, l'independentisme segueix creixent, com a expressió del poble català que no es rendeix.

En l'immediat, l'existència de presos polítics i exiliats que van ser candidats amb molts dels seus drets retallats segueix tenyint la realitat d'anomalia. A això se suma el futur dictamen del judici farsa que es desenvolupa a Madrid. Són factors que obren una perspectiva incerta quan la UE exigeix ​​estabilitat a Espanya. com sigui, a Catalunya ia l'Estat espanyol, cal construir una nova alternativa política, àmplia i anticapitalista, que lluiti en conseqüència per una República catalana dels treballadors, el poble i el feminisme. És un gran desafiament per davant.