Exhumat el dictador, enterrar al règim
Queden molts comptes pendents amb el franquisme, el llegat tutela la política i les institucions vigents. El cadàver de Francisco Franco ha estat exhumat de la Vall dels Caiguts per ser traslladat al cementiri de Mingorrubio-Pardo. Les restes van romandre durant 44 anys en l'únic conjunt monumental europeu dedicat a un colpista. Més enllà de les queixes familiars, dels falangistes, feixistes, cures, dirigents del PP, VOX, Ciutadans i altres seguidors de la dreta, era una vergonya insostenible.
No exalça Pedro Sánchez per concretar, la socialdemocràcia actua d'aquesta manera per enfortir el feble govern del PSOE i intentar guanyar vots per al 10N. Exhumades les restes de qui donés un cop d'estat contra la II República i assassinés a milers de republicans, caldria fer el mateix amb els colpistes que queden i definir què fer amb el Valle de los Caídos; perquè mai s'oblidi l'horror feixista, perquè la memòria i el coneixement del passat enforteixin la lluita davant el ressorgiment de semblants expressions de barbàrie.
…la socialdemocràcia actua d'aquesta manera per enfortir el feble govern del PSOE i intentar guanyar vots…
La Vall dels Caiguts no és un cementiri comú, sinó un monument sinistre. La seva construcció va ser definida per decret l'any 1940 després del triomf contra revolucionari en la Guerra Civil. Es va aixecar amb mà d'obra de presos republicans, que van ser torturats i sotmesos a condicions similars a les d'un camp de concentració nazi. Molts van perdre la vida en aquesta feina. Allà es van traslladar cadàvers des de l'any 1958 al 1983. És a dir que la Transició, que alguns anomenen modèlica, assimilar perfectament el llegat franquista. dels 33.847 inhumats, 12.410 són desconeguts. Una part important correspon a cadàvers de republicans que van ser desenterrats d'altres llocs i traslladats sense consentiment dels seus familiars. En la seva gran majoria, les tombes dels franquistes estan individualitzades. A prop d'elles, hi ha una fossa comuna amb restes de republicans no identificats.
El desenterrament té un contingut simbòlic i concret al mateix temps, ja que reobre un debat amb origen en el passat, però amb connotacions presents. Això es deu al fet que mai es van saldar comptes amb la dictadura, tot i les dècades transcorregudes des del final de la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, la mort de Franco i la Transició. Rebutgem que l'exhumació es col·loqui al servei de donar volta la pàgina. Amb un recolzament a la suposada "reconciliació" pretenen barrar el pas a la possibilitat d'avançar en jutjar els crims franquistes, cosa que només es va poder iniciar puntualment amb la Causa Argentina. Els crims de lesa humanitat no prescriuen. Frenar al feixisme on tregui el cap, sigui en les institucions o als carrers, és una tasca present.
Cal avançar més, amb l'aclariment dels crims, l'anul·lació dels judicis, contra els centenars de milers de persones perseguides penalment per la seva militància, inclinació política o ideològica, como contra el expresidente de la Generalitat Lluís Companys fusilado en 1940, amb la devolució dels béns robats, la localització i el reconeixement de la identitat dels que van ser apropiats de nens i el rescabalament per part de l'Estat espanyol a les víctimes de la dictadura o als seus descendents directes. La justícia s'obstina a impedir el coneixement de la veritat històrica. Retirar el mantell d'impunitat és una cosa que només podria garantir una Comissió Investigadora Independent, abordant tasques com ara: desclassificar els arxius secrets, reconstruir els destruïts, investigar sense lligams i fer llum sobre els crims de lesa humanitat del franquisme i els seus llaços amb nazis i feixistes.
Les institucions del règim li van trobar un lloc de privilegi als llegats reaccionaris del franquisme.
Des de fa dècades es manté la convivència entre els mandats heretats de la dictadura i la democràcia burgesa. Les institucions del règim del '78 li van trobar un lloc de privilegi als llegats reaccionaris del franquisme. Les lleis d'Amnistia i de memòria històrica en ocasions s'utilitzen per amagar els trets reaccionaris vigents. La restauració monàrquica, els privilegis i el poder que manté l'Església Catòlica, l'opressió a Catalunya, la repressió i l'existència de presos polítics independentistes amb una sentència de 9 1 13 anys de presó, n'adonen.
El fet que el règim dictatorial no caigués com a producte de la mobilització obrera i popular, sinó per la mort de Franco, va deixar intactes molts dels trets antidemocràtics forjats en el llarg i tortuós període de facto. Estem en presència d'un règim anacrònic i esgotat, que no pot brindar opcions progressives als problemes polítics, socials i econòmics de les grans majories, visquin a Catalunya o en qualsevol altre lloc de l'Estat espanyol, per això cal mobilitzar-se per derrotar-lo i que hi hagi una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana, en la qual el poble debati i decideixi el seu propi destí.
