El "Che" Guevara: símbol de revolució

el 8 d'octubre de 1967 cau ferit en combat i és capturat Ernesto Guevara, “el Che”. L'endemà és afusellat, fotografiat i exposat com a trofeu per membres de l'exèrcit bolivià i la CIA, per després ser enterrat en una fossa comuna pretenent amb aquest acte fer desaparèixer molt més que un cos. Mai ho van aconseguir. El Che ja havia ocupat un lloc en milions de joves i treballadors a tot el món, i passava a convertir-se en mite, en icona, en estrella guia de la rebel·lia i la revolució.

El Che va néixer a Rosario, Argentina, a 1928 al si d'una família de classe mitjana alta, lligada a diferents negocis i emprenedories, que els van portar a recórrer diferents llocs del país fins a recalar a Còrdova a causa dels problemes de salut d'Ernest, que va ser diagnosticat amb asma. Més endavant s'instal·len a Buenos Aires, on comença la carrera de medicina a la UBA. Ja llavors el seu esperit aventurer el porta a recórrer el país en una bicimot i embarcar-se a la marina mercant. Després realitza el cèlebre viatge per Llatinoamèrica amb el seu amic Alberto Granado. Allí s'amara de la realitat del continent, dels treballadors, de la misèria extrema de diversos llocs, coneix les condicions laborals inhumanes dels miners xilens, col·labora amb un leprosari al Perú, entre altres experiències. Ja de tornada a Argentina completa la seva carrera i es rep de Metge.

Emprèn llavors un nou viatge amb la intenció de retrobar-se amb Granado que era a Caracas. És l'any 1953 i Llatinoamèrica es troba convulsionada per les lluites socials. El Che passa un temps a Bolívia -que encara se sacseja per la revolució del 52- on coneix Ricardo Rojo, amb qui segueix el viatge pel Perú i l'Equador. El cop d'Estat organitzat per la CIA contra Jacobo Arbenz a Guatemala li produeix un gran impacte i se suma a la resistència al país. En aquest temps aprofundeix més les idees polítiques, coneix més a fons les teories socialistes, veu els processos que es van donant a Llatinoamèrica i Centreamèrica, el poder de l'imperialisme ianqui i la seva intervenció als cops d'estat i les polítiques dels països. Aquest malbaratador acaba a Mèxic on consolida els seus vincles amb els exiliats cubans, i acaba integrant-se al Moviment 26 de Juliol dirigit per Fidel Castro.

Internacionalista militant

Aquest moviment és el que desembarqués a Cuba i que després d'un llarg camí i diverses vegades a punt de fracassar,  aconseguiria en els primers dies de 1959 derrotar la dictadura de Batista, acompanyat del suport popular, obrer i pagès, el desenvolupament de vagues i el creixement del moviment.

Consumada la Revolució Cubana, el Che Guevara ocuparia diversos càrrecs al govern, com a Ministre d'Indústria, President del Banc Central i un dels encarregats de les relacions exteriors del flamant govern. Ja amb la Revolució declarada com a socialista, el Che viatja a Alger, al Congo i Angola per desenvolupar i col·laborar amb les forces insurrectes d'aquest país. Es comencen a fer visibles les diferències amb Fidel i amb el règim stalinista de la Unió Soviètica, a qui denuncia pel seu rol a la guerra del Vietnam: "L'imperialisme nord-americà és culpable d'agressió; els seus crims són immensos i repartits per tot el món. Ja ho sabem, senyors! Però també són culpables els que en el moment de definició van vacil·lar a fer del Vietnam part inviolable del territori socialista, corrent, així, els riscos d'una guerra mundial, però també obligant una decisió als imperialistes nord-americans. I són culpables els que mantenen una guerra de denostres i travetes començada ja fa bon temps pels representants de les dues més grans potències del camp socialista."[1]

En aquesta mateixa conferència diria que“crear dos, tres…molts Vietnam és la consigna”

Amb aquestes paraules el Che mostrava que el procés d'evolució política no només el transformava en un internacionalista cada dia més conseqüent, sinó que al mateix temps l'allunyava del paper nefast de la Unió Soviètica i l'acostament a la mateixa que s'accentuava al govern cubà.

Conseqüent amb aquesta idea decideix iniciar a Bolívia el camí per a una nova insurrecció a Llatinoamèrica, on troba el final.

alguns debats

Redimeix el Che, la seva figura, la seva trajectòria revolucionària i el seu llegat no vol dir fer culte a la personalitat i acceptar acríticament totes les seves concepcions com si fossin receptes infal·libles per a tot temps i lloc. Per als qui lluitem per acabar amb aquest sistema es tracta de rescatar els encerts sense per això deixar de qüestionar el que considerem concepcions equivocades, amb l'objectiu d'enfortir l'acció revolucionària.

A partir de l'experiència cubana Guevara va fer del mètode de la guerra de escamots una teoria: el focus guerriller. A aquesta teoria foquista van adherir moltes organitzacions al llarg del món, fonamentalment d'Amèrica Central i Llatina. En un moment d'ascens de la resistència obrera, de disputa i polarització, amb governs dictatorials assetjant el continent, no van ser poques les discussions i les polèmiques que van sorgir entre els corrents d'esquerra, l'avantguarda i l'activisme. El nostre corrent va sostenir llavors un dur debat amb el foquisme, qüestionant el fet que pretenia traslladar mecànicament l'experiència guerrillera a les diferents realitats d'Amèrica, elevant els camperols com l'avantguarda revolucionària sense tenir en compte l'anàlisi particular de cada país, separant-se del moviment obrer, absorbint els millors activistes per a aquesta política i actuant separats del moviment de masses, i moltes vegades en nom seu però sense haver consultat o sent part de les organitzacions obreres. La història va demostrar que aquesta teoria que elevava a estratègia la tàctica de guerrilla, va acabar fracassant a gairebé tot el continent, provocant la mort de milers d'abnegats i valents lluitadors.  El Che tampoc no va donar importància a la construcció de partits revolucionaris, l'altra tasca estratègica juntament amb la mobilització de la classe obrera. La combinació d'aquests dèficits polítics va portar els qui el van seguir cegament a no poder trobar nous triomfs els anys següents.

Tot i aquests debats, mai deixem de reconèixer la vàlua del Che Guevara. A la seva feina titulada “Guevara: heroi i màrtir de la revolució permanent” Nahuel Moreno deia“Guevara, que es va jugar la vida quantes vegades va ser necessari, fins a perdre-la, per la revolució cubana i llatinoamericana, no va tenir por d'enfrontar-se i donar resposta als problemes més greus plantejats a la revolució. Des de la defensa de Cuba fins a la construcció del socialisme a l'etapa de transició, passant per les relacions econòmiques entre els països socialistes, no hi va haver problema d'importància decisiva en la lluita dels treballadors que Guevara no abordés, per donar-li una sortida: la revolució permanent.”[2]

Revolució socialista o caricatura de revolució

Però si alguna cosa destaca del Che, és la seva lluita conseqüent per una societat sense explotació ni violència, per una societat socialista. En el marc d'un món signat pels acords de Yalta i Postdam, el de la coexistència pacífica de la burocràcia soviètica que justificava l'abandó de la lluita pel socialisme als països semi colonials amb la teoria de la revolució per etapes, el Che va ser un rebel. A quienes por escepticismo o por su identificación con el estalinismo planteaban que América Latina no estaba madura para el socialismo y buscaban acuerdos con las burguesías nacionales progresistas“Por otra parte las burguesías autóctonas han perdido toda su capacidad de oposición al imperialismo y solo forman su furgón de cola. No hay más cambios que hacer; o revolución socialista o caricatura de revolución.”[3] ¡Cuanta vigencia tiene esa frase cuando nuevamente hay quienes desde la izquierda el progresismo insisten con ser furgón de cola de la burguesía nacional! Reivindicar al Che en estos tiempos significa para nosotros colocar la lucha por el socialismo como un horizonte posible, con su fuerza y su convicción.

 la 53 anys del seu assassinat volem recordar aquest revolucionari, que avui és bandera en totes les lluites de llarg a llarg del món, que es va sembrar i floreix cada cop que un jove surt a fer baralla, cada cop que un laburant decideix sortir a defensar els seus drets, cada vegada que la imatge, aquesta imatge eternitzada per Korda, es converteix en una adarga davant les injustícies. Ho recordem recuperant les paraules que va dedicar als seus fills quan va partir de Cuba per internacionalitzar la revolució i que són una guia: "Creixin com a bons revolucionaris. Estudieu molt per poder dominar la tècnica que permet dominar la natura. Recordeu-vos que la Revolució és l'important i que cadascun de nosaltres, només, no val res. Sobretot, siguin sempre capaços de sentir en el més profund qualsevol injustícia comesa contra qualsevol arreu del món. És la qualitat més bonica d'un revolucionari."[4]

Juan Bonatto