Entrevista al Grup de Treballadors Socialistes (GTS) de Colòmbia
Des d'Impuls Socialista, secció colombiana de la Lliga Internacional Socialista (LIS) entrevistem el company Juan Sánchez, directiu de l'Associació Sindical de Professors Universitaris (ASPU) i integrant del Grup de Treballadors Socialistes. Amb els camarades del GTS venim fent un treball coordinat per intervenir en el procés obert al nostre país i explorant les possibilitats d'avançar cap a un reagrupament polític dels revolucionaris.
S'ha produït un canvi històric, Com caracteritzen la situació que s'ha obert a Colòmbia?
Juan Sánchez: Abans de respondre la pregunta, una observació sobre la introducció a ella. Podria subscriure que hi ha hagut un canvi històric, però, immediatament després, cal precisar quin és el marc del mateix i pel que fa a què el catalogem com a històric. Si ens referim a l'extensió, profunditat, radicalitat del procés de mobilització i protesta que va arrencar el 28 d'abril passat, amb la convocatòria a l'Atur Nacional, sense cap dubte hi ha un canvi qualitatiu, històric, respecte a la dinàmica de lluites de les darreres cinc dècades. Caldria retrocedir fins 1977, a l'Atur Cívic Nacional del 14 de setembre, per trobar un fet similar. Però el procés que arrenca el 28 d'abril va ser molt diferent del de l'atur de 1977. Es va donar en un país que és radicalment diferent, en el qual en aquestes cinc dècades es van donar processos molt profunds de transformacions econòmiques, socials i polítiques.El procés que esclata el 28 d'abril de 2021 expressa aquest nou país. L'economia colombiana està determinada pels processos econòmics internacionals; hi ha milions de pobladors urbans pauperitzats per la crisi econòmica que es va incrementar fins a nivells sense precedents per la pandèmia; es té la quarta desocupació juvenil del món (33.3%, superat només per Costa Rica, Espanya, i Grècia). A diferència del país de 1977, hauríem d'afirmar que Colòmbia es va sincronitzar amb el conjunt dels processos polítics, de lluita i mobilització de milions al món i que això, en si mateix, és un canvi històric. Ara, si ens referim al que, fins ara, ha aconseguit el moviment de masses, mirat en una perspectiva “històrica”, caldria dir que aquest canvi encara no s'ha produït; s'albira, hi ha elements que permeten avizorar-ho, però encara no s'ha concretat. Per exemplificar, des de 1957 –és a dir, 65 anys—mai a Colòmbia la lluita del moviment de masses ha aconseguit enderrocar un govern; assumpte força freqüent al veïnat (equador, Bolívia, Perú, per nomenar només alguns). Ni què parlar del règim polític. Els elements fonamentals del reaccionari règim polític colombià –un règim al qual no cal dubtar a catalogar d'assassí– s'han mantingut durant dècades. La tasca “històrica” d'enderrocar per la via de la lluita i mobilització directa de milions d'explotats i oprimits a aquest règim polític encara està plantejada. Les mobilitzacions des del 28 d'abril, en un moment donat, van col·locar contra les cordes el govern de Duc; la caiguda del qual hagués significat una crisi fenomenal (històric) d'aquest règim. No obstant això, la unitat del conjunt de la burgesia i el suport vergonyant de les forces que es reclamen com a democràtiques (llegiu l'oposició de Petro i altres partits anomenats alternatius) va conduir que ni tan sols la tasca de tombar el govern s'hagi pogut concretar. Petro i aquestes forces, en forma oberta i pública, davant l'exigència que començava a guanyar força de masses d'Abajo Duque!, van assenyalar que Duc havia de mantenir-se fins al 7 d'agost del 2022. Ara, la seva pregunta és com caracteritzar la situació que s'ha obert a Colòmbia. Mai una caracterització dóna compte de tots els elements i dinàmiques que estan en joc en una realitat; menys en una realitat tan complexa com la colombiana. Però les caracteritzacions són importants perquè donar un marc que permet ubicar-se. No faré una disquisició sobre les diverses situacions que defineix la terminologia clàssica, marxista. No ve al cas. Per al que interessa es pot afirmar que el moviment que s'ha desenvolupat des del 28 d'abril –i que més enllà dels seus vaivens o refluxos temporals continuarà expressant-se en el futur– va modificar de manera contundent la correlació de forces entre les classes al país. Si bé la terminologia clàssica defineix la situació a partir de correlació de forces entre les classes directament antagòniques (burgesia i proletariat) i el proletariat colombià (des de les seves organitzacions de base, des de les fàbriques, amb l'atur de la producció) no va ser ni encara és un factor decisiu en les mobilitzacions i accions de lluita si es pot afirmar que, per la massivitat, profunditat i extensió del moviment s'ha obert una nova situació. A l'atur i les seves mobilitzacions massives van participar en forma dispersa enormes masses treballadores no organitzades, centenars de milers de joves aturats de famílies de treballadores, i va ser vist amb simpatia per tota la població. S'ha produït, per tant, una modificació substancial, qualitativa, de la correlació de forces. Estem, per tant, davant una nova situació. Podrem discutir-ne el nom, descriure-la, precisar-ne els elements, però hi ha una nova realitat a aquest nivell. Quan duri? S'aprofundirà ràpidament? No ho sabem; això s'ha de veure. Alguns assenyalen la situació actual a Colòmbia com a pre-revolucionària; és a dir, prèvia o vora una situació revolucionària. Si definim la situació revolucionària com aquella en la qual hi ha possibilitats reals que el proletariat (acaudillant milions d'explotats i oprimits) prengui el poder a nivell nacional i, des d'un govern obrer i popular (o com se l'anomeni) iniciï un programa de transformacions econòmiques i socials de caire socialista, estem encara lluny d'aquell moment. Per què? Perquè per això és necessari, gairebé imprescindible, que hi hagi un partit polític que aixequi aquest programa i que sigui direcció efectiva de la lluita de milions contra el sistema capitalista (nacional i mundial). I aquest partit, ara com ara, no existeix a Colòmbia. Les lluites, massives, heroiques, que involucren milers o milions, per si mateixes no generen aquest partit. Aquestes lluites obren i amplien la possibilitat d'avançar en la construcció. Però mentre això es doni, llavors, ens debatríem enmig de situacions prerevolucionàries cròniques, amb fluxos i refluxos, avenços i retrocessos.
A un mes i mig de l'esclat Com veieu la situació actual i les tasques que estan plantejades?
JS: Avui dia no dubto a afirmar que el cicle de mobilitzacions massives, d'enfrontaments radicals amb les forces repressives del règim, de bloquejos de carreteres i vies urbanes, amb participació decisiva de franges juvenils populars, ha conclòs temporalment, encara que segueixin passant xocs esporàdics. No podem descartar que torni a esclatar sobtadament una altra protesta, llest o tard, a nivell nacional o local. El conjunt de la situació econòmica i social té tots els elements necessaris perquè la mobilització es pugui revifar molt ràpidament. Qualsevol mesura del govern, qualsevol atropellament de les forces repressives pot desfermar nous i radicals esclats. Però vegem una mica, per què va concloure el cicle, sense que puguem afirmar que s'ha tancat el procés? En primer lloc, i decisiu, per absència d'una direcció que tingués capacitat i interès efectiu a donar continuïtat al moviment i desenvolupés un pla per aprofundir-lo. Ja he assenyalat la posició dels partits d'oposició parlamentària. Aquests partits dominen políticament a la cúpula de la Direcció sindical, del Comitè Nacional d'Atur (CNP). Aquesta adreça, tot i que no representava tot el moviment si influïa decisivament. Fixava els dies de manifestacions massives (en general els dimecres), encara que no era pla d'aquesta Direcció desfermar un moviment de les dimensions que es va produir. Només volien una mobilització controlada el dia 28 d'abril, mobilització que “se'ls va sortir de les mans”. Van entrar ràpidament a suplicar al govern la instal·lació d'una taula de negociació. El govern es va resistir inicialment però després, en una acció en què combinava intensa repressió (amb desenes de morts, centenars de ferits i desapareguts, agressions sexuals a manifestants, etcètera) amb negociacions separades va començar a desgastar i debilitar el moviment.Fa pocs dies el Comitè Nacional d'Atur va anunciar que no convocarà noves manifestacions i que el plec de peticions presentat al govern serà convertit en projectes de llei per portar al Parlament a partir del 20 de juliol proper. La Federació Colombiana d'Educadors (Fecode), que va ser l'única organització sindical que durant el mes de maig va mantenir una declaratòria d'atur, ha orientat les bases a retornar a l'activitat acadèmica normal. Mentrestant es proposa negociar amb el govern, per separat, el seu propi plec de peticions. Les tasques plantejades? Diria que la decisiva i fonamental és aconseguir que lenergia, combativitat i radicalitat demostrada per milers de joves, que van ser la “primera línia” del moviment, es tradueixi, en aquest moment de descens temporal del nivell de mobilització, en un profund i massiu procés de reflexió política. Aquest procés podria establir les bases perquè els nous episodis de lluita i mobilització generalitzada, que segur es produiran, tinguin més claredat en els seus objectius, estructures de direcció democràtiques i representatives dels diferents sectors en lluita i, si és possible, la qual cosa seria un enorme èxit, una centralització nacional d'una direcció que, amb representativitat, es postuli com a adreça alterna a l'actual direcció burocràtica i l'obligue a modificar les seves orientacions. És urgent, igualment, plantejar en forma oberta la lluita per una nova direcció política i sindical per als treballadors. Els sectors classistes i revolucionaris, minoritaris en aquest moment, han d'enfrontar conseqüentment la batalla per derrotar, des de les bases, a la cúpula burocràtica que domina l'aparell sindical. Però aquesta batalla només es pot donar, amb possibilitats d'èxit, trencant amb la política reformista, conciliadora i capituladora al règim i al govern que domina a l'interior d'aquestes direccions.
Com ha estat el procés d'organització de masses? i Quina opinió tenen de l'Assemblea Nacional Popular?
JS: De conjunt, les masses obreres i populars colombianes no tenen nivells sòlids d'organització. Entre els treballadors només una petita fracció (4.5% aproximadament) està sindicalitzat. A la classe obrera industrial el percentatge és mínim. L'enorme majoria dels obrers estan contractats temporalment i, per por que no es renovin els seus contractes, no es vincula als sindicats. El procés de mobilització que es va desenvolupar amb l'atur del 21 de novembre de 2019 -menys fort i menys extens que l'actual - va mostrar alguns embrions d'organització en sectors populars; fonamentalment entre la joventut. A partir del 28 d'abril de 2021, a diferents ciutats (Cali en forma molt especial), es van començar a conformar les anomenades Assemblees Populars. Si es desenvolupa aquest procés, encara incipient, podria aconseguir-se una estructura organitzativa que de més capacitat i fortalesa a futurs moviments. Però tot això, insisteixo, està determinat per l'orientació política majoritària que hi guanyi majoria. Sense una perspectiva política qualsevol procés organitzatiu, valuós i important sens dubte, pot acabar fins i tot frenant el moviment. Per a una compressió del procés de l'Assemblea Nacional Popular, desenvolupada entre els dies 6 i 8 de juny, remet a dos textos que estan publicats a www.eltrabajadorsocialista.org lloc a internet del Grup de Treballadors Socialistes. El primer, una Declaració comuna de tres organitzacions trotskistes (el GTS, Democràcia directa i impuls socialista); el segon, una anàlisi dels resultats de l'Assemblea, article escrit per Armando Barrera.Però, a manera de síntesi, es podria assenyalar: l'Assemblea Nacional Popular va ser un esforç vàlid, ja en un moment de descens del moviment (més d'un mes després del seu inici) per agrupar forces que qüestionaven la direcció burocràtica del Comitè Nacional d'Atur i han intentat postular-se com una opció de direcció. Com veieu les possibilitats d'un pol fort de l'esquerra revolucionària?JS: Si entenem per “esquerra revolucionària” els que defensem un programa anticapitalista, hem d'assenyalar que som, de conjunt, força febles a Colòmbia. Aconseguir un “pol” entre ells, almenys un accionar unificat en alguns terrenys, podria ser un pas endavant. La realitat pressiona en el sentit d´unir les forces dels revolucionaris. Això seria un pas endavant sempre que aquesta unitat s'assoleixi sobre bases de principis sòlides i amb mètodes correctes en la vida interna de les organitzacions. Hi ha una franja d'organitzacions relativament àmplia, amb influència important en alguns sectors, que no estan totalment integrades a l'oposició parlamentària obertament reformista, que es diferencien en alguna cosa d'ella, però no avancen a aixecar un programa per la presa del poder pels treballadors, contra el capitalisme, pel socialisme. Són organitzacions que només arriben fins a proposar la lluita contra el model neoliberal; per un model de “capitalisme humà” com el que defensa Gustavo Petro, principal representant de l'oposició parlamentària reformista. Amb aquestes organitzacions el que està plantejat és actuar en comú impulsant la lluita i mobilització dels treballadors, aconseguint que a les organitzacions de masses les decisions s'adoptin de forma democràtica. La realitat i el procés de lluita pot portar individus (els sectors) d'aquestes organitzacions a comprendre que és en va la lluita per reformar el capitalisme. Només un conjunt de mesures anticapitalistes radicals, aplicades per un govern dels treballadors, pot començar a solucionar els problemes i necessitats que dia rere dia aclaparen milions i milions d'explotats i oprimits, al país i al món.
La independència ha de ser també la independència de la classe obrera dels interessos del capital que ara com ara governen les nostres vides?
JS: Voldria ressaltar la importància decisiva que va tenir i té la solidaritat internacional per contenir en alguna cosa la brutal arremesa repressiva del règim i el govern d'Iván Duque contra el poble colombià. Aquestes manifestacions davant de les Ambaixades i consolats, les declaracions de defensors de drets humans, l'exigència que cessi la repressió, no només són un suport moral: són una força política objectiva a la batalla per contenir la mà d'un règim i govern assassí. Faig la crida que aquesta actitud solidària es mantingui a tots els països, doncs la lluita continua.
