estat espanyol: 28M, avenç electoral, desafiaments i oportunitats de l'esquerra
A les eleccions municipals del 28 de maig, els integrants de la “coalició progressista” de govern han rebut un cop dur. El PSOE va perdre vots i poder als seus “feus”. Podem ha aprofundit el seu llanguiment. El PP li ha donat el triomf a la dreta i Vox el creixement més gran a la ultradreta. Ambdues formacions es van fagocitar els vots de Ciutadans, que ha quedat a punt de l'extinció. Hi ha una relació directa entre el desastre dels reformistes i l'auge dels sectors polítics més retrògrads. Sánchez va respondre a la derrota avançant les eleccions generals per al 23 de juliol. En una situació de crisi que navega en un mar de polarització, el moviment cap a la dreta expressat a les municipals no garanteix per endavant un triomf a les presidencials, encara que la tendència existeix. Fa falta un front de l'extrema esquerra, que avanci a reagrupar les forces anticapitalistes i es transformi en una alternativa als partits del règim i el sistema. En aquesta nota expressem un primer balanç que es completarà amb els acords que conformen governs.
Una clara derrota del PSOE
elsresultats de lelecció municipal indiquen que el PSOE va perdre en capitals de província on governa i en gairebé totes lesComunitats Autònomes. Es tracta d'una derrota contundent que va activar totes les alarmes de perill al principal partit de govern, davant l'evidència que el PP està en plena disputa per la presidència amb possibilitats de reconquerir-la.
podem, una reculada més que conjuntural
Podem segueix caient. Va perdre diputats a Madrid, València, Astúries, Aragó, Illes Balears i Canàries. Com els seus propis dirigents van reconèixer, van ser mals resultats“per a tot el bloc progressista”. En el marc de la reculada de l'espai reformista, IU va sortir millor parada que Podem a les comunitats on es va presentar per separat. No es tracta només d'una reculada conjuntural. Assistim al llanguiment d'una formació que va tenir l'oportunitat històrica d'obrir una bretxa de canvis profunds al bipartidisme espanyol. No obstant això, la seva incorporació al govern burgès i la seva adaptació politicoprogramàtica a"Casta" han col·laborat en la col·locació d'una làpida sobre el 15M, amb un epitafi escrit amb la tinta del règim del '78.
Ciutadans va perdre per nocaut i va abandonar
Ciutadans va confirmar el camí cap a l'extinció. Va desaparèixer de tots els parlaments autonòmics i de les grans ciutats. El cambrer d'ascens i caiguda dels taronges va ser vertiginós: en el 2019 van obtenir el 8,73% dels vots i van ser decisius, en el 2023 van treure el 1,3% dels sufragis i són irrellevants. Ciutadans va quedar tan mal parat que va renunciar a presentar-se a les eleccions avançades.
El Partit Popular va ser el gran guanyador
El PP va ser un dels grans guanyadors de la jornada. Va reforçar el seu poder a la Regió de Múrcia ia la Comunitat de Madrid, on la reaccionària Isabel Díaz Ayuso va aconseguir una àmplia majoria absoluta, una cosa similar va passar a La Rioja. Li va prendre el poder al PSOE als comicis autonòmic de sis territoris, va guanyar a Cantàbria, Aragó, Balears ia la Comunitat Valenciana. Va perdre a Extremadura, però, tot i així, podria conformar majoria absoluta amb Vox. A això se suma la bolcada electoral ja concretada a Andalusia a 2022, amb majoria absoluta a la Junta. Després de l'assumpció d'Alberto Núñez Feijoó en el partit de pilotatge, en reemplaçament de Pablo Casado, el corrupte PP mostra una recuperació electoral que va augmentar les seves expectatives d'arrabassar el poder a Sánchez.
Vox va ser el de més creixement
Vox gairebé va duplicar el suport en vots i va ser el partit que més va créixer també en càrrecs obtinguts. Des d'aquesta ubicació, la ultradreta ha millorat les seves possibilitats de pactar amb el PP per formar governs autonòmics i locals en comú a: la Comunitat Valenciana, Aragó, Illes Balears, Cantàbria i Extremadura; com ja ho havia fet a Castella i Lleó.
Els reformistes, el creixement de la dreta i el bipartidisme
Els reformistes de la “coalició progressista” PSOE-Podem tenen responsabilitat en l'auge de la dreta i la ultradreta, principalment perquè han causat una profunda decepció a l'avantguarda i en amplis sectors socials. Les seves promeses de canvis profunds es van diluir en maquillatges per sostenir el capitalisme i el règim del ‘78. Els seus compromisos d'anul·lar les lleis Mordassa i de Reforma Laboral, entre altres, van quedar en el no-res o en modificacions parcials. Els plantejaments de “esquerra” a les paraules es van expressar com a mesures coincidents amb la dreta en els fets. Davant la pandèmia van seguir amb les retallades que van destruir la sanitat. Amb la crisi de l´economia capitalista, els més afavorits van ser els rics, els empresaris i els banquers. El poble treballador segueix veient com empitjora el nivell de vida amb una inflació que afligeix els salaris. Davant d'aquesta realitat, i l'absència d'una adreça revolucionària àmpliament reconeguda, la dreta i la ultradreta han capitalitzat electoralment el descontentament social. A Espanya ia tot el món, el bipartidisme s'alimenta d'un moviment pendular oscil·lant entre el reformisme i la dreta, al que cal fer fallida amb la formació d'alternatives d'esquerra conseqüent.
Avançament electoral, barreja de por i maniobra
El PSOE va respondre al cop patit amb una immediata convocatòria a eleccions anticipades per al 23 de juliol. D'una banda, ho va fer amb por que el seu desprestigi seguís avançant fins a la cita original de desembre i es transformés en irreversible. D'altra banda, Pedro Sánchez intenta recrear una maniobra que ja va fer després de la foto de Colom que va retratar junts el PP, Vox i Ciutadans. En tots dos casos apareix una justificació similar: “combatre l'onada reaccionària” concentrant el vot progressista darrere seu. Tant els reformistes com la dreta apel·laran més que mai a les consignes de"democràcia o feixisme" i"Sànchez o Espanya", com a falses opcions dels que s'enfronten electoralment, però comparteixen la defensa del sistema capitalista i del règim monàrquic-parlamentari modelat pel franquisme. Tot abona a lacrisi econòmica i política que creua l'Estat espanyol.
Un indicatiu que no és resultat cantat per al 23J
Ni el nom de Pedro Sánchez, ni el del Núñez Feijóo, figuraven a les boletes, però tots dos es van implicar a les campanyes municipals donant-li el caràcter d'un plebiscit sobre la gestió presidencial i la voluntat de canviar. a conseqüència, el PP va obtenir una distància percentual de tres punts sobre el PSOE, en una tendència homogènia a tot el país. Tot i que és un fet que les municipals, gairebé sempre, van ser el preludi de la consolidació d'una tendència a les generals, això no garanteix un resultat tancat per endavant el 23J. Hi ha molts factors dinàmics en joc, en un país en crisi on els canvis bruscos són habituals. La polarització és un fenomen que no expressa només el creixement electoral de la dreta sinó també als sectors que resisteixen aquest curs, els treballadors i els pobles que lluiten, a les persones que planten de cara al més retrògrad i anacrònic del capitalisme i el seu règim d'opressió.
Els replanteigs, una necessitat a l'esquerra anticapitalista
A Cadis, el PP tornarà al govern de la ciutat amb majoria absoluta. Endavant Izquierda Gaditana va treure set regidors menys que a l'anterior legislatura, segellant el final de la gestió de José María González «Kichi». En vuit anys, l'Ajuntament del Canvi va virar cap a l'Ajuntament Responsable amb els poders i això ha tingut conseqüències. Tampoc va anar bé a Adelante Andalucía, el projecte encapçalat per Teresa Rodríguez que no va obtenir cap representació important.
El projecte d'Anticapitalistes, cada cop més adaptat al règim institucional, allunyat de la mobilització i l'autoorganització hauria de ser motiu d'una reflexió profunda i d'un canvi del rumb, més encara després del fracàs final de l'NPA a França.
En Catalunya, els resultats de la CUP van ser desiguals, per exemple, amb bones votacions a Girona i més fluixes a Barcelona. Les eleccions catalanes i la intervenció de la CUP, en algunes de les llistes de les quals va participar SOL, seran motiu d'una nota a part.
Per un front de l'extrema esquerra
El PSOE i Podem no són ni d'esquerra ni socialistes, és un fet evident. SUMAR és el reciclatge, una fotocopia borrosa de la “gestión progre” proyectada a futuro que traerá nuevas frustraciones porque no plantea cambios de fondo. D'antuvi, també és clar que els desastres dels reformistes col·loquen a la realitat l'oportunitat i la necessitat imperiosa d'un reagrupament de l'esquerra. Que apoye consecuentemente laslluites obreres, feministes, dels immigrants, els ecosocialistes i per l'autodeterminació de Catalunya. Que se postule como alternativa al bipartidismo y al chantaje del"Mal menor" que enarbolan los reformistas y también a los reaccionarios postulados de la ultraderecha, per enfrontar-la no només a les institucions, com pretenen el PSOE i Podem, sinó també als carrers i en qualsevol lloc on surtin el cap. Amb un programa d'independència de classe que ofereix respostes a les necessitats immediates de les grans majories, impulsant la mobilització i exigint la vaga general. Amb lestratègia dun govern dels treballadors i el poble i un sistema socialista. Una crida d'Anticapitalistes i la CUP en aquesta direcció seria un gran pas endavant que els corrents que ens reivindiquem socialistes revolucionaris, com SOL, AL, CRT, CR i IR, hauríem d'impulsar amb totes les nostres forces. Allunyats tant de l'oportunisme com del sectarisme autoproclamatori que fragmenta a l'esquerra.
