La CUP davant una cruïlla de camins

L´intercanvi d´opinions fraternal i democràtic és indispensable per escollir el millor camí per seguir. Les polèmiques tàctiques no són alienes a les estratègiques per a l'avenç de l'autodeterminació i el socialisme des d'una perspectiva socialista i revolucionària.

dissabte 16 de desembre, en el Palau Firal de Girona, la CUP va realitzar el “Congrés Nacional Obert” com a punt de partida del Procés de Garbí per a la seva “refundació”. Va ser una instància oberta a la qual es van acreditar 650 participants per a la presentació del “Document per al Debat”elaborat per la conducció. En diferents blocs es van abordar els ítems: Anàlisi de conjuntura, Anàlisi interna i retrospectiva i Bases per a una estratègia independentista i socialista als Països Catalans. A cada bloc hi va haver informes i una ronda de breus intervencions, sense votacions finals. L'esdeveniment va tancar amb un acte. Els debats amb la militància que es desenvolupen a les Assemblees Territorials culminaran en una Assemblea Nacional pautada per al mes de juny.

Una disjuntiva ineludible

òbviament, els debats abordats per la CUP tenen característiques particulars relacionades amb el procés històric i conjuntural a Catalunya. No obstant això, també tenen punts de contacte amb els debats que travessen “les esquerres” a nivell mundial, amb polèmiques tàctiques i estratègiques en les quals es planteja la disjuntiva reforma o revolució com a referència ineludible.

Aportacions al debat

Com a militants de Socialisme i Llibertat (SOL), compartim lluites, activitats i integrem llistes municipals de la CUP; en una relació fraternal i oberta amb els companys; sense deixar de banda les diferències, matisos i comentaris. Des d'aquesta ubicació abordem algunes opinions ja esbossades altres vegades, amb la intenció que siguin una aportació, encara que sigui modest, al debat en curs. Partim de coincidir que: continua la crisi capitalista, es deteriora del nivell de vida de la classe treballadora, s'accentuaran les lluites, cal l'economia democràticament planificada i la República Catalana, socialista, feminista i ecologista. A partir d'aquí sorgeixen les diferències i matisos que assenyalem fa temps.

Cruïlla de camins

La CUP ha retrocedit políticament i organitzativa al punt que es planteja la "refundació". Les contradiccions que arrossega l'han posat davant una cruïlla de camins: adoptar un rumb obertament reformista o virar cap a l'esquerra i la revolució. Es tracta de la mateixa disjuntiva que en el seu moment van enfrontar, per exemple, Syriza, Die Linke i Podem. Lamentablement, aquestes organitzacions van respondre a la disjuntiva escollint el pitjor camí reformista: llimar les arestes rebels i adaptar-se a les institucions de la democràcia burgesa. Creiem necessari abordar el debat en aquests termes, doncs no fer-ho implicaria no donar una resposta de fons a la problemàtica real.

Allunyar-se del “campisme”

El bloc imperialista hegemònic OTAN, D'. L'. i UE compleix un rol de saqueig, opressió i bel·licisme a tot el món; són un poderós enemic per derrotar. Al mateix temps, La Xina i Rússia els disputen l'hegemonia política, econòmica i militar des de projectes que no tenen res de progressius. No rebutjar explícitament els nous imperialismes, tot i no ser el tradicionalment imperant, porta a posicions equivocades, com no solidaritzar-se amb els pobles que els enfronten ia ser còmplices de nous projectes imperialistes de rapinya amb l'excusa del "Mal menor". 

Creixent polarització política i social

L'enfortiment relatiu del govern de l'estat, la derrota de “Processos transformadors”, la desorientació independentista i l'auge de la dreta i la ultradreta mostren una cara de la realitat, però no l'única. També hi ha una creixent polarització política i social, hi ha símptomes de recomposició del moviment obrer que expressa en les lluites a Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i en les innombrables accions reivindicatives a Espanya, Catalunya i la UE. Les mobilitzacions per Palestina també donen compte del creixent ànim de lluita popular i dels treballadors portuaris de diversos països. També creixen les expressions contra la ultradreta, com les grans mobilitzacions realitzades a Alemanya. Una anàlisi parcial, amb tints d'escepticisme, condueix a subestimar els conflictes en curs i dificulta l'aprofitament de les oportunitats sindicals i polítiques.

Un règim oxigenat, però no totpoderós

El règim monàrquic-parlamentari ha aconseguit un respir parcial, però no ha aconseguit revertir la seva crisi, ni extingir la voluntat d'amplis sectors populars catalans a favor de la independència. L'oxigen que va obtenir no prové de la seva vitalitat sinó del respirador artificial que li brinden les direccions polítiques i sindicals traïdores. El govern té un futur incert, la monarquia és qüestionada, els partits burgesos disputen dividits i la justícia està desprestigiada. El règim del '78 dissenyat pel franquisme és tan anacrònic que no pot oferir canvis progressius a la societat.

El problema és a les conduccions majoritàries

A Catalunya hi ha reflux de la mobilització, confusió de l'activisme i debilitament de l'independentisme a causa de les claudicacions d'ERC i Junts, que van posar el rumb cap a l'autonomisme i els pactes per la investidura de Sánchez. Negocien amb el PSOE, que només es diferencia del PP en la tàctica de l'ús de la repressió i el 155, ja que coincideixen en l'estratègia de sostenir la unitat d'Espanya i liquidar l'autodeterminació. El problema no és en la mobilització popular sinó en la política de les direccions majoritàries que les frenen i/o desvien. En aquest sentit, l'alineació amb expressions burgeses, siguin espanyoles o catalanes, debilita la referència a la classe treballadora. És fonamental construir una nova direcció revolucionària i conseqüent amb influència determinant entre les masses.

El “diàleg” és un parany

ERC i Junts són els cultors del "Diàleg" amb el nou govern de Pedro Sánchez que, segons afirmen, permet aconseguir “petits passos endavant” cap a la República Catalana, però, en realitat submergeixen l'independentisme a les trampes institucionals dels opressors. Això no és nou, com a socis al Govern van deixar passar una oportunitat històrica quan van declarar la independència i la van suspendre al cap de pocs segons, amb el poble mobilitzat reclamant l'autodeterminació votada al Referèndum de l'1-O. Ho van fer per buscar una negociació amb Mariano Rajoy qui va respondre amb el 155, la repressió i la intervenció de les institucions catalanes. Mentre aquestes expressions de la burgesia catalana siguin majoritàries a la conducció, seran un fre per a la ruptura, la independència i el socialisme. Els acords de la CUP amb ERC i els suports d'investidura van ser a la direcció contrària a conformar una opció independent.

Municipalisme i política nacional

El municipalisme acosta la CUP als moviments territorials i és una conquesta, però ha de superar la contradicció dhabilitar polítiques lloc per lloc, fent aliances fins i tot amb organitzacions burgeses o encapçalades per reformistes. Actualment el municipalisme té tant de pes que debilita el seguiment i la resposta als grans problemes del poble treballador amb l'aplicació d'una política nacional unificada. El repte és connectar la política local amb la nacional, contribuint des de cada poble i ciutat a la construcció nacional en la mateixa direcció alhora que es dóna resposta a les problemàtiques locals.

D'una organització electoral a una de lluita

L'estructura actual té les característiques d'una organització electoral, no d'una organització per intervenir en la lluita de classes, és urgent de canviar per orientar-se cap al moviment obrer i les seves lluites. Es necessita una organització que vagi més enllà del que és electoral, que sigui més democràtica i millori la relació entre la base i la direcció, que incorpori treballadors i estudiants, que tingui com a prioritat donar suport i intervenir en les lluites amb una política unificada.

Algunes propostes polítiques, d'orientació i organització

Com una aportació, puntualitzem algunes de les opinions i propostes que considerem indispensable per a una organització anticapitalista, d'esquerra i revolucionària.

– El balanç de la intervenció de la CUP durant el Procés i l'1-O, encara està en debat. Més enllà d'això, és un fet que ni en aquell moment ni ara la CUP apareix com una alternativa de masses davant les claudicacions de Junts i ERC, que electoralment ha capitalitzat el PSC. En la nostra opinió, això és degut a la manca d'una estratègia interna clara i d'una delimitació contundent de la política dels partits majoritaris, qüestió que és urgent revertir.

-Plantejar un clar perfil anticapitalista i socialista, feminista, ecologista, en defensa dels immigrants i antifeixista. Diferencia't en cada moment d'ERC, JxCat i dels reformistes des de la independència de classe. Ser els més conseqüents opositors al govern de Sánchez, el règim del '78, el sistema capitalista i el Govern d'Aragonès. Sostenir una política radical per l'amnistia completa, la ruptura amb l'Estat i la defensa de la llengua i la cultura catalanes. No recolzar investidures, governs i pressupostos burgesos. Centralment, impulsar la mobilització, la vaga general i l'autoorganització democràtica per fora de les institucions. Dotar-se d'un programa transicional que tendeixi un pont entre les necessitats immediates de les masses i la sortida estratègica pel govern dels treballadors. La sortida socialista s'ha de plantejar permanentment sense contraposar-la amb l'autodeterminació, són part fonamental d'una disputa política i ideològica permanent que no es pot separar per etapes.

-Prioritzar intervenir i concentrar la CUP als sectors més dinàmics del moviment obrer, amb el criteri de donar suport a les lluites i sumar a l'avantguarda.

-Involucrar-se i recolzar els reclams feministes, ecologistes, estudiantils, per drets plens per als immigrants, per l'habitatge i la mobilització en curs per Palestina. Realitzar campanyes d'agitació de carrer davant de cada fet important de la realitat política i la lluita de classes, no només per a les eleccions. El centre de la intervenció quotidiana han de ser les lluites populars, als escons l'orientació ha de ser la tradicional del leninisme, revolucionària i no reformista, a plena disposició de les lluites al carrer ja que no ocupem càrrecs per millorar les institucions burgeses.

– És essencial per garantir la independència de classe del partit que la participació a la institució i la intervenció en les lluites estiguin connectades de forma orgànica. Cal que les persones que ocupin càrrecs a la política institucional siguin quadres de la lluita de classes, les lluites del “carrer”, que siguin militants orgànics i no personalitats sense afiliació al projecte polític. També cal buscar una fórmula equilibrada entre rotació i permanència de candidatures perquè es puguin instal·lar com a figures referents al llarg del temps.

– Enfortir el pol democràtic de funcionament intern, amb un anada i tornada setmanal del debat entre les assemblees i la direcció nacional, consultant els militants i treballant en equip amb la militància per evitar la pèrdua i rotació permanent de militants i el malbaratament generalitzat de forces, evitant també la burocratització de les reunions i el debat.

-Rediscutir els criteris de militant, entre els quals haurien d'estar com a requisit mínim participar de les reunions partidàries, fer activitats regularment i aportar econòmicament a l'organització.

– Dotar l'organització de quadres al marxisme i postular nous camarades per continuar creixent, que estiguin disposats a brindar el seu temps o part a la militància, portant la militància més enllà de la dedicació parcial. És necessari combinar la militància de base amb militants professionals enterament al servei de la política i la construcció del partit per garantir l'execució de les apostes polítiques. Per això és necessari que el partit s'autofinança a través de quotes, campanyes especials i sense dependre de la institucionalitat.

-Enfortir l'internacionalisme debatent a les assemblees locals i amb la realització de campanyes internacionals.