Catalunya-12M: PSOE-PSC, ni socialistes ni treballadors
Considerar “esquerra” les organitzacions que encapçalen Pedro Sánchez i Salvador Illia, té més de ficció que de realitat.
Per Gérard Florenson
Els socialistes catalans esperen conquerir la Generalitat com van guanyar l'Ajuntament de Barcelona, sense majoria absoluta però amb aliances variables. El PSC és només una sucursal del PSOE que n'ha conservat el nom tradicional, que es remunta al seu fundador el marxista Pablo Iglesias i, per tant, també els bonics noms de socialista i obrer. Només cal dir d'entrada que no és més que una ficció, que el socialisme fa temps que ja no figura al seu programa i que ja ni tan sols planteja una República. Com a actor de la “transició”, el PSOE s'ha unit a la monarquia i la seva bandera. Sense compartir el mite que va convertir Llarg Caballero al “Lenin español”, veiem que hi ha algunes diferències entre el que va ser secretari nacional de la UGT i Felipe González.
Del partit dels obrers només en queda una lletra al logo. La classe treballadora no forma part del vocabulari de Sánchez: ni socialista ni obrer, el seu govern només es postula de “progressiu”. I si el PSOE conserva una part d'un treballador i popular electorat és més aviat per defecte, per rebuig a la dreta, als hereus més o menys oberts del franquisme que no amaguen les seves orientacions reaccionàries i proempresarials. Als Estats Units és el Partit Demòcrata el que rep el suport dels sindicats.
A poques setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, les enquestes situen el PSC al capdavant i el seu líder Salvador Illa ja busca aliances per transformar-se en President des de Generalitat. Però no podeu amagar el suport del vostre partit a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució monàrquica, a la dissolució del Parlament electe, a la presó oa l'exili forçós de membres del governar i de les institucions catalanes, així com de nombrosos activistes perseguits. I alhora que Sánchez concedeix una amnistia parcial, recalca el rebuig a l'autodeterminació. Ni socialista ni obrer, el PSOE només pot presumir de ser decididament espanyolista.
Salvador Illa toca l'esquena al passat d'un PSC que recollia els vots dels proletaris menys qualificats, sovint andalusos, en competència amb el PSUC avui desaparegut. En l'actualitat, la seva operació de seducció s'adreça principalment a empreses capitalistes que certament no tenen res a témer de tals “socialistes”: des de l´ampliació de l´aeroport del Prat fins al port de Tarragona, passant pel Hard Rock i altres projectes del sector turístic, el PSC recolza totes les seves demandes sense més reserves.
La gran burgesia catalana es debat entre el rebuig a Sánchez (i les seves tímides mesures socials) i la dificultat de trobar a Catalunya una representació política que garanteixi una estabilitat política favorable a les seves empreses i una certa autonomia fiscal i administrativa. En considerar-se traïda per l'aventurerisme de Carles Puigdemont, la gran majoria va respondre a la crida de Mariano Rajoy i del Rei deslocalitzant la seva seu per castigar els independentistes. Entenent, però, que el PP no es podia imposar a Catalunya, esperava molt de Ciutadans y Manuel Valls, però tot es va fer miques. Podem imaginar que trobi a Salvador Illa de mala gana al “menys pitjor” per als seus interessos!
