Defensar Catalunya i la llengua catalana
Autor: Gérard Florenson
No sorprèn que al nostre temps la dreta i l'extrema dreta mostrin tanta determinació per eradicar el català. Això és el que estan intentant fer fa temps tant a les Illes Balears com a les zones perifèriques d'Aragó (la Franja). De la mateixa manera ataquen el valencià mentre neguen la seua estreta relació amb el català.
Al Principat, on la seva debilitat no els afavoreix, qüestionen el sistema educatiu i pretenen imposar més català amb el pretext d'una demanda de famílies no catalanes. Noteu que aquesta preocupació només concerneix els espanyols, no als immigrants que vulguin que els seus fills mantinguin vincles amb la cultura del país d'origen.
El nacionalisme centralitzador de lEstat espanyol no es limita als àmbits institucionals i administratius, ha d'imposar la visió d'una Espanya unida, àmplia, castellana i preferentment catòlica. Altres llengües a part del castellà no tenen cabuda en aquesta nació de fantasia.
El Partit Popular i Vox formen part d´una llarga tradició de centralització autoritària que va caracteritzar la monarquia castellana: qüestionament de qualsevol autonomia d'altres regions de la península, desig d'abolir les lleis i els costums locals, obediència imposada al poder a Madrid. Per raons comprensibles atesa la realitat espanyola, el desig d'eradicar la llengua catalana o almenys confinar-la a l'espai privat va aparèixer més tard, de vegades amb mètodes brutals, de vegades de forma més insidiosa.
La unió dinàstica, la unificació d'Espanya pel matrimoni d'Isabel la Catòlica i Ferran d'Aragó, no afecta l'autonomia del regnat d'Aragó de què formava part Catalunya. La guerra contra el regne àrab de Granada i la colonització d'Amèrica van ser, sens dubte, ocupacions suficients.
El regnat d'Aragó, que agrupava els actuals Aragó, Catalunya (que llavors incloïa el Rosselló), el País Valencià i les Illes Balears, va ser un règim descentralitzat respectant la identitat de cadascun dels seus components, inclosa naturalment la llengua. El poder real no era absolut degut a l'existència de les Corts, assemblees amb amplis poders, especialment en matèria fiscal. Aragó, Catalunya i el país valencià van tenir cadascun les seues Corts en què estaven representades la noblesa, el clergat i la burgesia de les ciutats. Els pagesos, la gran majoria de la població, van quedar exclosos.
Per contra, el regne de Castella era autoritari i centralitzat. La seva població era molt més gran i tenia el control exclusiu de l'or d'Amèrica. L'erosió de les llibertats aragoneses i catalanes va ser efectiva però lenta: gairebé un segle per posar fi a les Corts, però la Inquisició es va imposar a l'antic regnat d'Aragó. No hi va haver atac directe a la llengua catalana, però el nomenament per part del rei de bisbes castellans a Catalunya es va tornar sistemàtic. finalment, la possibilitat d'unions avantatjoses amb grans famílies andaluses o castellanes va permetre conquerir part de la noblesa catalana. Franco va ser un gran admirador d'aquest “Segle d'Or”…
El centralisme va guanyar terreny al segle XVII. El comte duc d'Olivares va exigir a Catalunya una aportació en homes i diners per a les campanyes militars a Flandes i contra França. Les tropes castellanes es van establir a Catalunya on la població havia d'allotjar-les i alimentar-les. La seva presència es va experimentar com un exèrcit d'ocupació, brutal, despectiu i que parlava una llengua estrangera. Va seguir una revolta popular, coneguda com la Guerra dels Segadors, i després una aliança entre catalans i francesos que va desembocar en una catàstrofe. Castellans i francesos van acabar acordant a esquena de Catalunya, que va experimentar un enfortiment de la supervisió espanyola mentre França annexava el Rosselló.
Però va ser al gener de 1716, al final de la guerra de successió durant la qual els catalans s'havien posat del costat del bàndol derrotat, quan per completar una violenta repressió que Felip V, el recent regnant Borbó, va llançar mitjançant l'anomenat decret de “Nova plantó” una ofensiva brutal contra l'ús de la llengua catalana, prohibint-la en tots els documents oficials i tolerant-la només a l'àmbit privat i familiar. Aquesta violència va ser efectiva; la cultura catalana va estar asfixiada durant més de cent anys i part de les classes propietàries es van convertir al castellà, deixant el català a les classes treballadores.
Això és el que reafirmaran darrere seu els dictadors Primo de Rivera i Franco: Això és el que somien obertament els dirigents de VOX, més discretament els del PP. Això és el que estan començant a fer a les Balears i al país valencià, atacant no només la llengua sinó també les tradicions populars i trobant afortunadament fortes resistències.
Però és clar que segles d'esforços, amb més o menys coerció, no els han donat resultat: el català, el basc i el gallec segueixen sent llengües molt vives. Quan el jove futbolista de pare marroquí Lamine Yamal s'expressa perfectament en català i ho explica dient que és normal sent català, ens diem que no és una victòria dels espanyoles.
Per nosaltres és una posició de principi: poder parlar, escriure i ensenyar la llengua és un dret fonamental de les persones i en la situació actual estem decididament del costat dels qui s'enfronten a les inclinacions anti catalanes de la dreta i l'extrema dreta. No obstant això, critiquem la debilitat dels partits “catalanistes” i de la Generalitat, incapaços de desafiar els mitjans de comunicació a defensar el llenguatge. Com defensar-la i guanyar-nos als nous catalans quan abandonem l'educació pública?
