El virus capitalista i la necessitat del socialisme

Per Alexander Bodart

Estem assistint a fenòmens de magnituds incommensurables. La meitat de la humanitat es troba en quarantena, afectada per un virus que amenaça de cobrar-se milions de víctimes. La crisi econòmica que s’ha generat pot convertir-se en la pitjor dels últims 90 anys. Res serà igual que abans. Els socialistes revolucionaris hem de preparar-nos per al que vindrà.

A 31 de març els infectats per la COVID-19 ascendeixen a 900.000 i els morts a 50 mil. Són dades parcials perquè, a causa de la insuficiència de proves de detecció i la política de diversos governs de no comptar les morts en cases particulars i geriàtrics, els càlculs més conservadors diuen que els contagis poden superar fins a 10 vegades els que s’informa i les morts ser moltíssimes més.

Només a Itàlia, un estudi de l’Imperial College de Londres informa que en realitat ja existeixen 6 milions de persones contagiades, el 10% de la població, i no 100 mil com informen les autoritats.

Països i ciutats que han estat durant dècades símbols del “primer món” i la superioritat imperialista com Nova York, Roma, Madrid o París s’omplen de malalts i de cadàvers. Amb els sistemes de salut col·lapsats i els ciutadans terroritzats. Sense possibilitat de detectar a temps els infectats, sense personal, ni llits, ni respiradors suficients, triant qui atendre i qui deixar morir.

A l’Iran el virus avança sense control, mentre el bloqueig imperialista impedeix l’entrada de material imprescindible per a atacar la malaltia. A l’Índia milions de treballadors que s’han quedat sense ocupació i viuen en condicions infrahumanes fugen a peu de les ciutats cap als seus pobles per tal d’evitar el contagi. Ja hi ha 186 països afectats i en pocs dies més no en quedarà cap sense malalts ni víctimes mortals.

Avançat el segle XXI, la falta de recursos sanitaris a nivell global ha comportat que la higiene de mans i les quarantenes obligatòries a les llars esdevinguin l’única eina per a alentir la propagació de la malaltia. Tot i que el seu compliment és pràcticament impossible entre les poblacions més pobres de cada país, que viuen amuntegats en habitatges precaris, sense clavegueres ni aigua corrent. Frank Snowden, expert en la història de les epidèmies, en una entrevista al diari La Nació es pregunta: “Com poden rentar-se les mans o aïllar-se en una favela de Rio de Janeiro o en les barriades de Ciutat de Mèxic o de Bombai, o de Sud-àfrica?” El mateix podríem preguntar-nos sobre les viles i barris marginats de l’Argentina o qualsevol país subdesenvolupat. O com s’ho faran per no morir de fam els milions de persones que treballen en la informalitat o s’han quedat sense ocupació i que avui no poden transitar lliurement pels carrers.

Pandèmia i crisi econòmica

Des de les altes esferes del poder s’intenta atribuir l’esclat de la crisi econòmica i la recessió a escala planetària que ha començat a l’aparició del coronavirus quan, en realitat, la pandèmia ha estat el detonant, però no la causa d’una desfeta que s’anunciava des de feia bastant temps. La baixada del preu del petroli no ha fet res més que afegir gasolina a un foc que amb la pandèmia ja s’ha tornat incontrolable. Estem a l’inici d’un procés que pot acabar en una gran depressió similar o superior a la del 1929.

Com al 2008, assistim a l’esclat d’una espectacular bombolla financera que aquesta vegada es combinarà amb la major crisi sanitària contemporània que hagi sofert la humanitat. Les receptes econòmiques de l’imperialisme estatunidenc i europeu davant aquesta crisi s’assemblen a les de fa 12 anys, però la magnitud del que està succeint ha obligat a invertir sumes mai vistes en la història. Per a salvar novament als bancs i corporacions i utilitzant amb cinisme l’excusa del virus, han començat a implementar rescats estatals multimilionaris. Sabent que el més probable és que, igual que els rescats del 2008, davant les perspectives de cada vegada menys guanys en el circuit productiu, novament aquests fons es destinin a l’especulació i alimentin una nova crisi en un futur proper.

En aquests moments estem presenciant la paralització de diferents branques productives, d’indústries i serveis com el turisme i una disminució dràstica del comerç internacional. Per això han començat els acomiadaments, les llicències sense sou, les rebaixes salarials i les pèrdues completes d’ingressos dels treballadors informals i temporals. Però això és només el principi. Quan les quarantenes s’acabin intentaran, com fan des dels 90 i van aprofundir des del 2008, que els rescats i la crisi els paguin els treballadors i pobres del món amb més pèrdues d’ocupació, salaris pels terres, majors graus de flexibilització i nous ajustaments en els pressupostos públics per a pagar els deutes.

Cap govern prioritza la salut i l’economia dels treballadors

L’actuació a destemps enfront de la pandèmia en països com Itàlia i Espanya i l’existència de governs de dreta com els de Trump i Bolsonaro o el centreesquerrà López Obrador, que al principi van minimitzar la pandèmia i es van negar a utilitzar les quarantenes per a evitar paralitzar l’economia, han estat utilitzats per altres governs burgesos per a diferenciar-se i mostrar-se sensibles a la gent i no als guanys capitalistes.

En realitat, son més les similituds entre tots dos que no pas les diferències. La salut de la majoria de la població mundial està compromesa per les reformes estructurals que es van dur a terme en l’última dècada del segle passat i pels constants ajustos i noves privatitzacions que des del 2008 es van intensificar. El col·lapse sanitari que estem presenciant és el resultat de la reducció sistemàtica dels pressupostos en salut, de la desinversió en ciència i tecnologia, de l’escassetat de personal i la falta d’infraestructura i equipaments bàsics amb la qual els països han d’afrontar aquesta catàstrofe. El mateix podem dir de l’economia dels sectors populars, que des de fa anys suporten un atac rera l’altre contra el seu nivell de vida i els seus drets i que ara mateix estan sent els més perjudicats. De l’única economia que es preocupen els governants és de la que beneficia a l’1% en detriment del 99% restant.

D’aquesta realitat en són responsables els diferents governs capitalistes i els partits polítics que s’han alternat al poder durant dècades. Tots, sense excepció, han prioritzat els guanys d’un grapat cada vegada més reduït de superexplotadors per sobre la vida i la naturalesa.

Un gir repressiu global

Amb l’excusa de la crisi sanitària i la necessitat de garantir les quarantenes obligatòries, s’ha produït un gir autoritari i repressiu d’abast global. Els estats de lloc, tocs de queda, prohibició de reunions, de manifestar-se, de circular i la militarització per part de les diferents forces repressives avancen cada vegada a més països. Tot això ha incentivat la violència institucional i les violacions dels drets humans dels sectors populars.

L’objectiu d’aquestes mesures és mantenir la disciplina social dels treballadors i principalment de la joventut, que és l’avantguarda en les lluites que es desenvolupen a tot el món. Tenen un caràcter preventiu davant les confrontacions que l’actual crisi del sistema capitalista tard o d’hora desenvoluparà i possiblement intentaran mantenir-les fins i tot després de superada la pandèmia.

Hem de denunciar cada atropellament i fer una crida als treballadors i la joventut a no deixar-se acoquinar. Lluny de delegar en els governs i empresaris les decisions del nostre destí, és necessari que tots participem per a respondre adequadament i poder protegir de manera efectiva les nostres vides i la de les nostres famílies.

Per a què hem de preparar-nos

Els esdeveniments que s’estan produint estan deixant en evidència, com feia dècades que no succeïa, la magnitud de la decadència del sistema capitalista imperialista. La primera gran manifestació de la fragilitat del sistema va tenir lloc el 2008 i va impactar en la lluita de classes, desencadenant importants fenòmens socials i polítics. Tot indica que la catàstrofe que estem patint produirà canvis de dimensions molt més grans.

La feblesa de l’imperialisme ianqui ha fet un nou salt, la qual cosa incentivarà les disputes amb la Xina, que també ha sofert els efectes d’una crisi que la va tenir com a protagonista central. El G7 i el G20 brillen per la seva absència. A Europa, epicentre de la tragèdia, la crisi de la Unió els ha impedit actuar de manera unificada. En gran quantitat de països els governs provincials i locals prenen mesures que contradiuen les dels governs nacionals. Aquest campi qui pugui és una expressió dels nous temps que ens toca viure.

Els socialistes revolucionaris hem de preparar-nos perquè les vagues generals, les rebel·lions i revolucions que fa pocs mesos van commoure al món, quan la pandèmia comenci a retrocedir, es generalitzin i estenguin a nous països i regions. I que la nova situació que aquests processos van obrir, motoritzats pels nous esdeveniments, pugui evolucionar fins a transformar-se en una situació pre revolucionària a nivell mundial.

La commoció que s’està esdevenint en la consciència de milions de persones, en veure les conseqüències d’un sistema en la seva fase de putrefacció, està fent que aquesta comenci a avançar i els pròxims mesos poden ser decisius perquè faci un salt enorme cap endavant. Ja estem veient com es comença a desmuntar el discurs imperant en les últimes dècades sobre els avantatges del privat sobre el públic, del mercat sobre l’Estat i a créixer l’odi cap als grans empresaris que ràpidament descarreguen sobre els treballadors el pes de la crisi.

Venim de diversos esdeveniments que han despertat la consciència sobre la necessitat de defensar la natura per sobre els guanys de les corporacions i ara s’hi suma la defensa de la salut pública i la vida. La lluita de les dones ha fet evolucionar a franges senceres cap a posicions anticapitalistes. I han començat a créixer entre els joves les idees socialistes, com veiem als EUA i el Regne Unit.

Tots aquests fenòmens s’incrementaran durant el pròxim període. La polarització social i política s’aprofundirà, i les tendències cap a un gir a l’esquerra i a la rebel·lió seran les més probables i dinàmiques. Això no implica desconèixer les contradiccions i perills, així com els elements contrarrestants, que ens acompanyaran d’aquí a l’eternitat i confonen gairebé sempre als escèptics i petit burgesos.

Model, partit i internacional

La pandèmia i la desfeta econòmica estan posant a l’ordre del dia aspectes fonamentals del nostre programa socialista revolucionari i això ens obliga a desplegar un conjunt de propostes per a donar resposta a les principals necessitats del moment: test massius; més llits, respiradors i personal; equips de seguretat per a tots els treballadors; prohibició d’acomiadaments i rebaixes salarials; suspensions de feina pagades i ajuda social als autònoms i precaritzats. Juntament amb això pren gran importància aixecar la nacionalització de laboratoris, clíniques i hospitals privats per a integrar-los a un sistema únic i públic de salut. I per a solucionar tot això, el no pagament dels deutes externs i la nacionalització de la banca i el comerç exterior.

Però al mateix temps que agitem i expliquem aquestes consignes és imperiós que pregonem que avui més que mai necessitem acabar amb el capitalisme abans que sigui irreversible la barbàrie i lluitem per aconseguir un model socialista de societat, on siguin les i els treballadors organitzats democràticament els qui governin.

És al servei d’aquestes lluites que impulsem la construcció de partits socialistes revolucionaris en tots els països on actuem i una organització mundial, la Lliga Internacional Socialista. Esteu totes i tots convidats a sumar-vos-hi.