Cataluña-12M: Per un Front d’Esquerra per a les eleccions i per la lluita al carrer

L’avançament electoral i la crisi capitalista plantegen la necessitat i l’oportunitat de posar dempeus un nou projecte per l’autodeterminació, anticapitalista, revolucionari i socialista.

Les eleccions catalanes estaven programades per al febrer de 2025, però el president Pere Aragonés va donar per finalitzada la Legislatura i va fixar la nova convocatòria per al 12 de maig de 2024. L’avançament electoral es va convocar després que el Parlament rebutgés el pressupost 2024 presentat per ERC amb el suport del PSC, sent un punt determinant el debat entorn de la construcció del casino de Hard Rock i el seu rebuig per part de la CUP i els Comuns. No obstant això, aquest no és l’únic motiu que explica per què les eleccions s’avancen més d’un any.

Responsables d’un desastre

ERC està en total decadència política i això els va fer considerar l’avançament com un “mal menor” abans que es continuï aprofundint el seu desgast. Durant el període d’Aragonès al capdavant del Parlament s’han devaluat els salaris amb la inflació i s’ha aprofundit la precarietat laboral. Els lloguers i les tarifes de llum i altres serveis s’han apujat fins a ser impagables, les condicions de la salut i l’educació públiques han continuat empitjorant-se. Han continuat utilitzant el braç armat del poder, els Mossos d’Esquadra, per reprimir els moviments socials, desallotjar famílies i manters. També han cedit a completament a l’autonomisme negociant amb Pedro Sánchez i donant aire al règim. I ja, amb la pèssima gestió que s’ha fet de la sequera, es reafirma el seu fracàs per a ser una opció prou legítima davant la població. És lamentable veure la disputa entre els dirigents d’ERC i Junts per demostrar qui és més bon aliat del PSOE i per veure qui es queda els “mèrits” dels acords amb Pedro Sánchez quan, tant l’indult als dirigents independentistes com l’amnistia parcial aconseguida, són resultat dels reclams de les mobilitzacions populars catalanes. Pere Aragonés des del poder i Oriol Junqueras des del partit, són responsables de guiar un Govern desastrós per al poble treballador, tant en l’àmbit democràtic com social.

Per ERC “Quan una porta es tanca, s’obre una finestra”.

Amb el nou anunci d’Aragonès, ERC pretén aprofitar la conjuntura nacional que ha col·locat el PSOE i, en conseqüència, al PSC en una posició debilitada per la corrupció de la “Trama Koldo” que impregna d’olor de podrit el règim del ’78. Cal recordar que Salvador Illa, referent dels socialistes catalans, va ser ministre de Sanitat durant l’escàndol de corrupció que s’investiga. També entre els sectors més espanyolistes i reaccionaris es pot preveure un càstig al vot als socialistes per la seva aprovació a la llei d’amnistia. A més, en la decisió també es va tenir en compte la situació dels partits independentistes: Junts encara no té candidat, encara que Carles Puigdemont va deixar entreoberta la possibilitat de presentar-se. I la CUP està centrada en el “Procés de Garbí” per a la “refundació”. L’avançament a Catalunya ha tingut conseqüències a l’Estat espanyol, ja que la disputa aguditzada entre ERC i Junts, crossa del govern de Sánchez, ha fet que el PSOE posposi el debat pressupostari del 2024. Com sigui, una cosa són les intencions d’ERC i una altra els resultats, amb els resultats de les eleccions veurem si l’avançament els resulta favorable o els acaba d’enfonsar.

Cal donar l’esquena a les expressions del règim i del sistema

De cara al 12M no podem dipositar expectatives a ERC que està sotmesa als interessos corporatius, com ja hem vist amb l’intent fracassat del Hard Rock, però que encara insisteix a tirar endavant, juntament amb altres projectes com el Quart Cinturó, que són àmpliament rebutjats pels moviments socials i ecologistes. Junts també té experiència governant i no dista tant d’ERC, més retallades i privatitzacions. Tots dos bombardegen la unitat de l’independentisme des dels seus propis interessos, que són els de la burgesia catalana. Més enllà de la retòrica “independentista” que mantenen, seria un error oblidar que van deixar passar l’oportunitat històrica de fer realitat la República Catalana amb el poble als carrers i que, en canvi, han posat el rumb cap a l’autonomisme. L’alternativa no ha de ser el PSC-PSOE, l’opció més fiable per als empresaris, ni els Comuns, una cara bonica del règim i del capitalisme. Per enfrontar conseqüentment a ERC i Junts, a la dreta del PP, a la ultradreta de Vox i Aliança Catalana, cal una alternativa política diferent.

Per un Front d’Esquerra per a les eleccions i les lluites

Cal conformar un Front d’Esquerra, amb un programa d’independència de classe i transicional, per una amnistia plena, la defensa del territori, l’autodeterminació, un govern dels treballadors i el poble i el socialisme. Conformat per militants de trajectòria, activistes de la classe treballadora, del moviment feminista, ecologista i estudiantil, amb les plataformes socials combatives, els defensors dels drets dels immigrants, els antifeixistes i els que abracen la causa d’un Sàhara Lliure. Ha de ser una eina que respongui a la crisi del règim del ’78 i a les conseqüències de la crisi econòmica capitalista; impulsant la irrupció de la mobilització popular i la vaga general per imposar una agenda pròpia “dels de baix”, una cosa que no fan ni els partits del règim ni els dirigents dels sindicats majoritaris, lliurats als interessos patronals i dels governs de torn.

Reptes i oportunitats per a la CUP i l’esquerra

La CUP ha anunciat l’inici del debat territorial que culminarà en una votació telemàtica de validació de la llista electoral. En aquest sentit, des de la participació i el suport crític que els hem brindat en diferents ocasions, opinem que la CUP i l’esquerra independentista poden complir un rol important en l’alliberament de classe si realitzen una crida com la que proposem. També el podria complir Anticapitalistes. Perquè els plantejaments antisistema siguin conseqüents, cal desprendre’s de qualsevol posició d’adaptació al règim que, ja que no ser contundents en aquesta delimitació, podria marcar un abans i un després en el rumb cap al reformisme. Una alternativa anticapitalista d’esquerra radical seria més forta amb la participació de les agrupacions que ens reivindiquem socialistes revolucionàries, com a Socialisme i Llibertat, Lluita Internacionalista, Esquerra Revolucionària, la CRT i Corrent Roig. És útil i urgent fer una reunió per intercanviar opinions i explorar la possibilitat de forjar un pol alternatiu i de classe a les opcions del règim.