Cataluña-12M: PSOE-PSC: ni socialistes, ni obrers
Considerar d’“esquerra” a les organitzacions que encapçalen Pedro Sánchez i Salvador Illa, té més de ficció que de realitat.
Els socialistes catalans esperen conquerir la Generalitat com van fer a l’Ajuntament de Barcelona, sense majoria absoluta però amb aliances variables. El PSC és només una sucursal del PSOE que ha conservat el seu nom tradicional, que es remunta al seu fundador, el marxista Pablo Iglesias i, per tant, també els bonics noms de socialista i obrer. D’entrada, el socialisme fa temps que ja no figura en el seu programa i tampoc planteja ni aconseguir la República, com a actor de la “transició” el PSOE s’ha unit a la monarquia i la seva bandera. Sense compartir el mite que va convertir a Largo Caballero en el “Lenin espanyol”, veiem que existeixen algunes diferències entre el que va ser el secretari nacional de la UGT i Felipe González.
Del partit dels obrers només queda una lletra al logo. La classe treballadora no forma part del vocabulari de Sánchez: ni socialista ni obrer, el seu govern només s’anomena de «progressista». I si el PSOE conserva una part d’un electorat treballador i popular és més aviat per defecte, per rebuig a la dreta, als hereus més o menys oberts del franquisme que no oculten les seves orientacions reaccionàries i proempresarials. Als Estats Units és el Partit Demòcrata el que rep el suport dels sindicats.
A poques setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, les enquestes situen al PSC al capdavant i el seu líder Salvador Illa ja busca aliances per a transformar-se en President de la Generalitat. Així i tot, no pot amagar el suport del seu partit a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució monàrquica, a la dissolució del Parlament electe, a la presó o a l’exili forçós de membres del Govern i de les institucions catalanes, així com de nombrosos activistes perseguits. Al mateix temps, Sánchez concedeix una amnistia parcial, recalca el seu rebuig a l’autodeterminació. Ni socialista ni obrer, el PSOE només pot presumir de ser decididament espanyolista.
Salvador Illa dona l’esquena al passat d’un PSC que recollia els vots dels proletaris menys qualificats, sovint andalusos, en competència amb el PSUC avui desaparegut. En l’actualitat, la seva operació de seducció es dirigeix principalment a empreses capitalistes que certament no tenen res a témer de tals «socialistes»: des de l’ampliació de l’aeroport del Prat fins al port de Tarragona, passant pel Hard Rock i altres projectes del sector turístic, el PSC secunda totes les seves demandes sense gaires problemes.
La gran burgesia catalana es debat entre el seu rebuig a Sánchez (i les seves tímides mesures socials) i la dificultat de trobar a Catalunya una representació política que li garanteixi una estabilitat política favorable a les seves empreses i una certa autonomia fiscal i administrativa. En considerar-se traïda per l’aventurisme de Carles Puigdemont, la gran majoria va respondre a la crida de Mariano Rajoy i del Rei deslocalitzant la seva seu per a castigar els independentistes. Entenent, no obstant això, que el PP no podia imposar-se a Catalunya, esperava molt de Ciutadans i Manuel Valls, però tot es va fer miques. Ens podem imaginar que trobaran en Salvador Illa (a contracor) al “menys pitjor” per als seus interessos!
