Pos-progressisme i anticapitalisme

La dinàmica global de l'economia capitalista té una refracció particular a Argentina. L'agenda del macrismo. progressisme, continuïtats i ruptures. Hi ha pla B, anticapitalista i ecosocialista. La nostra orientació.
Canviem expressa la fracció més dretana del capitalisme. De forma orgànica, sense mediacions, els quadres gerencials de les corporacions van ocupar els ressorts de l'Estat com si fossin sucursals de les seves cases matrius. La política socioambiental de l'actual govern té com a propòsit econòmic intensificar tota la dinàmica del model extractiu, sumar volum de producció per abaratir el cost per unitat de mesura. en síntesi: més soja, més megamineria i fracking. Aquesta estratègia té una explicació. per rellançar-, remuntar la crisi que transita des 2008, el capital requereix una valorització extraordinària. Ha de recuperar taxa de guany, rendibilitat. Marx explicava en els Manuscrits de 1857-58 i en la Crítica al Programa de Gotha que el capitalisme esgota per sobreexplotació seves dues fonts de riquesa: la força de treball i la natura. El sistema muntat en l'expansió il limitada de valors de canvi (coses per a ser venudes) i sobreconsum, requereix maníacamente, baixar costos de producció d'aquests valors. La manera de fer-ho és achatando el preu de la força laboral i apilant entrades barats. en resum: flexibilitzar condicions laborals i abaratir matèria primera. El govern de Canviem esgota llavors diverses lleis d'alt impacte socioambiental:

• Les glaceres canviar la llei per facilitar la megamineria en zones prohibides
• Idem amb la Llei de Boscos i expandir la frontera de la soja
• Reduir al mínim les àrees perimetrals sense fumigacions
• Aprovar una nova Llei de Llavors
• Clausurar el reclam de les comunitats originàries per aclarir negoci territorial del fracking i el turisme d'elit.

Aquest full de ruta ha de sobrepassar l'acumulat de resistència en els territoris. No li serà fàcil. Queden reserves d'alta potencialitat.

La petjada ecològica del progressisme

Les oportunitats desaprofitades tenen cost en la vida, en general. En la lluita de classes, directament deixa saldos lamentables. El cicle de l'anomenat progressisme continental i la seva manifestació en el nostre país, té aquesta factura en el seu haver. I l'oportunitat que va passar, no es va perdre com a resultat d'una compromesa disputa amb les corporacions. Més aviat és la conseqüència d'una opció política manifesta: gestionar el capitalisme extractiu i coexistir pacíficament amb les corporacions del saqueig. Va haver-hi relacions de força a favor, acumulació econòmica positiva i condicions internacionals per prendre mesures de ruptura emancipatòria, antiimperialista i de sobirania elemental. Les mesures aïllades d'incentiu al consum i programes de contenció social, són una episòdica bona notícia per als sectors més marginats. Però per consolidar drets socials bàsics, calia prendre mesures estructurals de canvi econòmic i polític. No es va fer. I el que és pitjor, s'encobreix aquesta orientació amb la falsa narrativa del "no es pot", "La gent no dóna" o variants d'aquest estil, que a més inclou un altre despropòsit: encolomar la responsabilitat de l'ensurt propi al nostre extraordinari poble lluitador. Per aclarir polèmiques de balanç i demostrar que no es desenvolupava un curs d'independència truncat per la dreta, sinó el contrari, apel·lem a l'estadística (inexorable):

• en 2003 havia al corredor andí del nostre país al voltant de 40 projectes megamineros. en 2015 el FPV es retira amb gairebé 800
• En milions d'hectàrees de soja a principis del 2000 es vorejaven els 7 milions. el 2015 va tancar amb prop de 20 milions
• 18 milions de litres d'agrotòxics en 2003. gairebé 400 milions en 2015
• Fracking no hi havia. S'incorpora amb l'acord YPF-Chevron a 2013.

Aquest quadre revela, finalment, que lluny de qualsevol emancipació alliberadora, es va consolidar una matriu dependent, neocolonial i extractivista en tota la línia. El vam plantejar com crida d'atenció amb total honestedat política als i les moltxs simpatitzants del projecte del FPV que amb desil·lusió veuen el curs actual d'aquest armat. Volem construir sobre la clarificació política un altre rumb amb aquests activistes.

l'escepticisme, mal conseller

El fracàs del que nosaltres anomenem projecte d'adaptació possibilista, té derivacions en política. aclarim: el possibilisme consisteix en la posició política que s'adapta als límits (presumptes) del capital, de la predisposició de consciència (presumpta també) de la gent i que per tant, planteja un programa d'limitades reformes socials. La frustració amb aquests projectes i l'ascens polític d'expressions dretans com el macrismo, alimenta una visió descreguda, escèptica, de la perspectiva. Aquesta és la base de l'enfocament autonomista. aquest paradigma, que ens va tocar polemitzar amb un dels seus difusors més enèrgics (Raúl Zibechi) recentment, nega dues qüestions: 1) la centralitat de la classe obrera, i erigeix ​​el predomini de nous subjectes (els moviments socials, els pobles originaris, la societat civil, etcètera); i 2) renúncia a la lluita polític-electoral i (el més negatiu) a la construcció de força política revolucionària. A partir del fracàs bolivarià, aquesta postura raona que el problema rau en la participació electoral, no en el programa i estratègia d'aquests projectes que no van jugar a trencar amb el capitalisme. Imputa consciència consumista-extractivista a la classe obrera, vector de silenciament per ni més ni menys: el paper estructurant de consciència de la burocràcia sindical i tots els partits capitalistes. La recomanació llavors, seria militar per construir "espais d'autonomia (coexistència)"Amb el capitalisme, la seva economia predominant i institucions. Seria alguna cosa així com fomentar illes no-capitalistes en l'oceà del sistema. L'experiència històrica indica que aquesta orientació només contribueix a donar-li temps al capitalisme per a la seva rearmament i nova ofensiva.

subjectes, anticapitalisme i transicions

La nostra afirmació es simplifica arribat aquest punt. La nostra idea és que el capitalisme com a projecte és incompatible amb la plena ocupació, amb la democràcia real, amb l'autodeterminació de les dones, amb la justícia, amb la llibertat de premsa i també, obvi, amb la sostenibilitat socioambiental. La nostra hipòtesi d'estratègia està estimulada per dues idees de Marx: que la relació de la societat humana amb la natura ha de ser metabòlica, racional i dialèctica (el Capital, llibre III); i que "la màxima llibertat social" consisteix en la lliure i democràtica planificació de la producció protagonitzada per els i trabajadorxs, sense patrons, sense corporacions. La classe treballadora llavors, segueix sent articuladora d'un bloc de força social decisiva per palanquear la transició post-capitalista, post-extractivista. És clar, amb reconversió laboral dels i les trabajadorxs. El nostre plantejo suposa subvertir la lògica de l'actual economia i produir valors d'ús social, coses socialment necessàries. val a dir: es tractaria de garantir drets entre iguals. El menjar (suficient, accessible, saludable) i fer front a l'agroindústria, reforma agrària i reconversió agroecològica incloses. També modificar la matriu d'energia i construir un seriós passatge a les renovables i netes. Reducció de la jornada laboral, repartiment d'hores amb salari equivalent al cost de vida, per garantir treball i temps lliure social. Democratització integral del sistema polític i judicial, amb el desmantellament de castes i privilegis. Ser antiimperialistes a fons, i suspendre el pagament del deute. Aixecar com a bandera la laïcitat, i separar església d'estat. Guerra al masclisme i el seu suport institucional, el patriarcat. Socialitzar tasques domèstiques, legalitzar l'avortament i consumar tota l'agenda del moviment de dones. en definitiva: traçar un horitzó de canvis estructurals.
Per això és indispensable comptar amb una força política de caràcter anticapitalista, antipatriarcal, ecosocialista i activament internacionalista. el MST, la Xarxa Ecosocialista i el corrent internacional que integrem tenen aquesta aspiració i lluiten per ella.

Mariano Rosa, coordinador nacional de la Xarxa Ecosocialista