La UE i el capitalisme no tenen solució
Davant la pandèmia i la crisi econòmica, privilegien els guanys empresarials sobre la vida.
Les prediccions de el Banc Central Europeu (BCE) per a aquest any, són d'una recessió sense precedents, amb una caiguda de l'PBI d'entre el 5% i el 12% per a l'eurozona i de l' 9,4% per a Espanya, el deute augmentarà 115,6%, amb una taxa d'atur que escalarà a l' 18,9% . Enmig de l'desastre segueix la disputa per les "Ajudes" de la UE. el 23 d'abril, el Consell Europeu va acordar la creació d'un fons de recuperació per als països més afectats per la crisi. Encara que va ser anunciat amb "Bombos i platerets", l'acostament només possible per la postergació de la definició sobre les principals diferències: la suma a comprometre, el seu finançament i la forma d'accés.
Pel que fa a la suma, les posicions són dispars. La presidenta de la Comissió Europea (CE), Úrsula de del Leyen, havia esmentat, com a mínim, un bilió d'euros, però seva credibilitat està en baixa. Alts funcionaris de diferents països plantegen obertament que darrere de les promeses hi ha multiplicadors exagerats sobre inversions de el sector privat i que el disseny de el fons que es prepara està compost majoritàriament de crèdits i no d'inversions a fons perdut. Com es vehiculizará? alguns països, principalment de nord europeu, exigeixen que els diners prestats sigui acompanyat d' "Reformes i millora de la competitivitat en el sud d'Europa". és a dir, ajustos amb estrictes condicions de devolució. Els països de sud, principalment Espanya, pretenen ajuts a fons perpetu, pagant només els interessos dels deutes.
… no és estrany que molts analistes facin referència a el bloc imperialista com la DE, "(De)Unió Europea " i en comptes de eurozona, "Eurocaos".
S'esperava una proposta concreta de la CE per al 6 de maig, però, va haver-hi més divergències. el Tribunal Constitucional alemany ha qüestionat una sentència de Tribunal de Justícia de la Unió Europea (VINT), emesa en 2018, a l'trobar problemes de legalitat en la participació de l'Bundesbank al programa de compres de deute del Banc Central Europeu (BCE) i li ha atorgat a la institució que presideix Christine Lagarde (expresident de l'FMI durant la crisi grega) un termini de tres mesos per justificar la seva actuació.
Per què se li assigna tanta importància a el dictamen? perquè qüestiona el futur del programa de compra de deute de el BCE i "D'ell depèn la viabilitat de l'Tresor de continuar emetent amb un cost d'interès molt baix el deute amb la qual l'Estat cobreix les cotitzacions dels ERTO, indemnitza als autònoms, finança les despeses sanitàries extraordinaris per fer front a virus i, d'aquí a poc, abonarà la futura renda mínima d'inserció. Tots despeses sobrevingudes, imprevistos, que només es poden finançar amb dèficit, és a dir gastant per sobre del que s'ingressa. "
Que la crisi la paguin els banquers, els patrons i els rics.
A aquesta alçada no és estrany que molts analistes facin referència a el bloc imperialista com la DE, "(De)Unió Europea " i en comptes de eurozona, "Eurocaos". La crisi de la UE és completa: salut, econòmica, social, humanitària, polític i institucional. I ve d'arrossegament, de les pèssimes respostes davant la fallida de Grècia, el crac del 2008, la immigració, l'autodeterminació de Catalunya, el Brexit i s'ha sumat la pandèmia. Els desencerts projecten una imatge de la UE més borrosa i tèrbola que mai. Es defineixi el que es defineixi sobre els "Paquets d'ajuda", no es pot dipositar cap expectativa a la UE, ni a la troika aC, CE, FMI. No brollarà d'aquestes institucions una sobtada manifestació de "Esperit solidari", ni a una utòpica "Humanització" del capitalisme. Les autoritats econòmiques de la UE han advertit que s'orienten a atorgar fons en un equilibri entre transferències i crèdits, que seran centralment per salvar els guanys empresarials. Els pal·liatius socials que s'incorporin tindran com a fi intentar que el malestar popular confinat no es transformi en una explosió de mobilitzacions, lluites i vagues generals.
Sobre pagaran la crisi sanitària, econòmica i social detonada per la pandèmia de Covid-19? No han de ser els i trabajadorxs i els pobles, com van fer amb la crisi de l' 2008. No cal acceptar els anomenats de govern de "Coalició progressista" PSOE-Unides Podem, de les patronals i els buròcrates sindicals de les centrals majoritàries a realitzar "Pactes d'unitat nacional", a la "Col·laboració entre patrons i treballadors", ni acceptar mansament treballar més per menys salari i en pitjors condicions laborals. La recuperació dels drets democràtics de protesta és una necessitat immediata. Que la crisi la paguin els banquers, els patrons i els rics. Es pot aconseguir amb mesures transicionals com les que proposem des de la Lliga Internacional Socialista, en el camí d'una sortida de fons: el socialisme amb democràcia, solidari, sense privilegiats i en què se satisfacin les necessitats socials i democràtiques de les grans majories.
