Cimera Sánchez-Macron: els opressors es donen la mà, els pobles es mobilitzen
A la reunió hispanofrancesa van posar en pràctica una jugada a dues bandes amb la intenció de conformar un nou eix europeu i recuperar una mica del suport perdut als seus països. Al tàndem actuen contra l'autodeterminació catalana. A l'extrem oposat els desafien les lluites. Cal una sortida estratègica per capgirar tot.
Una amistat interessada
El president espanyol i el francès es van reunir al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Allà van acordar una estratègia en comú per enfortir la Unió Europea davant la crisi que passa i en l'afany de recuperar terreny davant la Xina i els EUA. L'. De cooperació en seguretat, educació, connectivitat i transport. Crearan un consell bilateral de Defensa i Seguretat i un grup d'Interior per abordar qüestions migratòries. Cada tres mesos, un ministre espanyol participarà en una reunió setmanal del govern francès i viceversa. S'orienten a tonificar-se econòmica, políticament i militarment en el marc de la UE i l'OTAN.
Estreteixen vincles per mútua conveniència
La Moncloa i l'Eliseu també busquen oxigen per a les seves malparades gestions. A partir del deteriorament en la relació amb Alemanya, per a Macron és urgent aconseguir nous aliats. També necessita apaivagar el revés electoral i els efectes del rebuig popular que genera. Sánchez necessita acumular mèrits per completar la legislatura i afrontar l'any electoral amb possibilitats d'èxit. El seu cavallet de batalla cavalca sobre l'intent demostrar que“el procés ha acabat”i que la normalitat ha tornat aCatalunya, per això la cimera es va fer a Barcelona.
“Progres” complaents, però qüestionats
El presidente Pere Aragonès (ERC), la alcaldesa Ada Colau (EnComúPodem) i la presidenta de la Diputació de Barcelona, Nuria Marín (PSC-PSOE) van ser els “progres” que van rebre els opressors. Aragonès tenía la intención de participar de la cumbre, encara que fos com a part del decorat. Però l'allau de crítiques que va rebre el va empènyer a encarregar-se de donar la benvinguda a una reunió prèvia, expressar uns tíbies suggeriments democràtics i retirar-se. Tampoc no va anar gaire bé al dirigent d'ERC, Oriol Junqueras, que va anar al Montjuïc com a manifestant i va haver de retirar-se per les esbroncades, al crit de«botifler» i "fos els traïdors del Parlament».
Sepulturers de l'1-O
Les provocacions de Sánchez a l'independentisme són possibles gràcies al rol que compleix el Govern (ERC-JxCat), ambEsquerra al timó de comandament. Al costat del govern de “coalició progressista” PSOE-Unidas Podemos, volen passar pàgina de l'1-O amb una tramposa“taula de diàleg” que no debat ni l'autodeterminació ni l'amnistia. La retòrica d'“esquerres” d'aquests sectors és un maquillatge a la intenció d'imposar una autonomia limitada al règim del '78 i al capitalisme.
A França vaga i manifestació multitudinària
Mentre Pedro Sánchez i Emmanuel Macron feien gala de la seva hipocresia, als carrers s'expressava la dignitat mobilitzada. A París la mobilització va ser multitudinària, França va viure una reeixida jornada de protestacontra la prolongació de ledat jubilatòria propiciada pel govern. La vaga va tenir un fort impacte, va afectar les refineries, les escoles, el transport, els ferrocarrils i la producció delectricitat.
A Catalunya mobilització
La principal manifestació es va organitzar a Barcelona. Va ser convocada per l'ANC, el Consell de la República, Òmnium Cultural, CUP i altres organitzacions; sota el lema“Aquí no ha acabat res! Independència, Països Catalans, prou de repressió”.Ante las cuatro columnas de Puig i Cadafalch del Montjuïc, hi va haver una important concentració amb banderes estelades i armilles grogues. També es va expressar al consolat gal, malgrat les porres dels Mossos antiavalots al camí.
És hora d'unir els treballadors i els pobles mobilitzats
Com a conseqüència de les traïcions, la lluita catalana s'ha debilitat, però no han aconseguit derrotar-la del tot. Es pot recompondre si reprèn el camí de les mobilitzacions massives, les vagues i la desobediència. Per complir amb el mandat de l'1-O, cal l'autoorganització popular, nous dirigents i conformar un front d'esquerra radical, conseqüent a la lluita per trencar amb l'Estat espanyol. Aconseguir l'autodeterminació seria un gran pas endavant, però encara limitada si no forma part de la lluita estratègica per un govern dels treballadors i el socialisme. Els poderosos es donen la mà per afavorir els seus propis interessos. És hora d'unir els pobles mobilitzats per derrotar els explotadors i opressors, com impulsem des de laLliga Internacional Socialista (LIS).
