23J: Fa falta la unitat de l'extrema esquerra
Cal posar dret una nova alternativa anticapitalista. Un Front d'Esquerra per disputar els reformistes, cultors del “mal menor” ia les nefastes expressions de dreta i ultradreta. També per recolzar les lluites que s'acosten. Hi ha una gran oportunitat per avançar en aquest sentit.
Ja hem desenvolupat un primer balanç de les eleccions municipals del 28M a la nota “Estat espanyol: 28M, avenç electoral, desafiaments i oportunitats de l'esquerra”. A continuació, els ampliarem amb conclusions sobre els resultats a Catalunya, a Barcelona i amb les nostres propostes.
Catalunya: càstig a ERC i reculada de l'independentisme
A la Comunitat Autònoma, l'abstenció va arribar a un 44,44%. És una dada que expressa el malestar existent amb el govern autonòmic d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la desmotivació electoral.
Considerant el conjunt de les eleccions al PSOE li va anar malament. No obstant això, en Catalunya (PSC) va ser la força més votada (23,72%). Compromís va quedar segon (18,38%), afavorit pel camuflatge darrere del qual es troben els convergents i JxCat. ERC va ser el gran derrotat (17,39%), rebent un vot càstig que es va alimentar de dos vessants: la pèssima gestió del govern capitalista de Pere Aragonés i la “licuació” del reclam per l'autodeterminació. la Taula de Diàleg i l'acostament a Sánchez van ser una veritable traïció al Referèndum de l'1-O ia les mobilitzacions massives per la República Catalana.
Tot i que ERC i JxCat van obtenir resultats dissímils, cal assenyalar que tots dos són responsables pel retrocés global de l'independentisme en més de 300.000 vots. És així perquè van ser socis de govern i han redireccionat el reclam independentista dels carrers cap a un mer recurs discursiu, sense terminis ni full de ruta.
El PP va aconseguir un 8,22%, sincronitzat amb els resultats generals. VOX va aconseguir un 5,01%, cosa que implica un avenç de la ultradreta espanyolista. Al mateix espai, la racista Aliança Catalana va obtenir 6 regidors a Ripoll i representants a diferents localitats, com també va succeir amb altres formacions de tint neofeixista. En alguna mesura, els més retrògrads es van alimentar de l'esfondrament de Ciutadans que a penes va aconseguir el 1,22% dels vots.
La votació a Barcelona
Les primeres quatre ubicacions van ser per: Xavier Trias (Compromís), Jaume Collboni (PSOE-PSC), Ada Colau (Barcelona en Comú) i Ernest Maragall (ERC).
A més del fort retrocés de Esquerra, l'altra dada rellevant va ser la derrota de Colau. Sota la seva gestió a l'alcaldia (2015-2023) mai va aparèixer el tan anunciat “Ajuntament per al Canvi”. Amb tot just alguns retocs, es va mantenir la “Marca Barcelona”, un model de Ciutat al servei dels grans guanys capitalistes, en detriment dels treballadors i els veïns que hi habiten. El Consistori es va adaptar a la institucionalitat del règim del '78 i va ser un ariet contra la independència. Con Colau y En Comú Podem toma forma una nova decepció dels projectes impulsats per Pablo Iglesias des de Podem.
La formació de governs
La formació de governs posterior a les municipals presenta tota mena d'acords creuats que moltes vegades no expressen la voluntat popular del vot majoritari. Més enllà d'aquesta realitat, cal esmentar el que ha passat a València i al Municipi de Barcelona. A la Comunitat Valenciana, el PP i VOX van signar un pacte per garantir el govern en comú. Ho van fer sobre la base d'acordar un programa reaccionari i antidrets per derogar lleis d'igualtat, negar la violència masclista i patriarcal i privatitzar la sanitat. Aquest fet té importància perquè es va replicar en altres comunitats i així, de la mà del PP, la ultradreta irromp a diferents governs de capitals de província i ajuntaments de l'Estat espanyol.
Al municipi de Barcelona, tot i sortir segon a les eleccions, Jaume Collboni es va transformar en el nou alcalde. Això va ser possible per la conformació del trípode PSC-Barcelona a Comú-PP. Els autodenominats "progressistes" i els reconeguts dretsistes no van tenir cap inconvenient a l'hora d'ungir qui exercirà el poder municipal durant el proper període. Els contactes previs entre les formacions polítiques van ser tan incerts que Collboni tot just va saber que seria ungit quan va acabar el recompte de vots per a la investidura. de fet, tenia preparats dos discursos: un per si era electe i un altre per si no ho era.
Un destaqui per a la CUP
La CUP va pujar la seva votació amb relació a les municipals de 2019 i la va disminuir amb relació a les autonòmiques de 2021. igualment, va aconseguir una important representació als Ajuntaments. Des del nostre posicionament de suport crític a la CUP des de fa temps i la participació a les campanyes de Barcelona, L’Hospitalet y Banyoles; vam saludar les companyes i companys que van militar i van votar per obtenir càrrecs al servei de les lluites.
Així mateix, cal assenyalar que la CUP no apareix com una alternativa massiva per ocupar el buit que deixen les reculades d'ERC, Podem i altres variants del sistema. Quines són les causes? la vivim entre la sorra diferents punts de vista que segurament s'enriquiran amb el fraternal intercanvi d'opinions i la continuïtat de la unitat d'acció a les mobilitzacions.
En la nostra opinió, la CUP no apareix com a alternativa per a un sector més ampli de l'avantguarda i de les masses degut a la manca de definició per la independència de classe i als “bandazos” entre els quals oscil·la la seva política. La CUP es manifesta anticapitalista, es planta com a oposició, crida a la mobilització ia l'autoorganització. Però també, va recolzar la investidura de Pere Aragonés, va signar pactes amb ERC, s'orienta cap a difusos sectors socials per sobre de l'estructuració en el moviment obrer i no privilegia la postulació política al conjunt de l'Estat espanyol. Són contradiccions per resoldre en forma superadora.
Una necessitat urgent i impostergable: conformar un front de l'extrema esquerra
Davant la derrota que va patir el govern el 28M i la perspectiva que el seu desprestigi s'aprofundeixi, Sánchez va avançar les eleccions presidencials per al 23 de juliol. Els comicis es faran enmig d'un deteriorament persistent del nivell de vida i una creixent polarització política i social. Davant d'aquest present i la perspectiva de crisis i conflictes que s'hi vénen, és fonamental construir una nova alternativa d'esquerra, tant per intervenir a les eleccions com a les lluites. No hi ha més temps per perdre. El PSOE i Podem no són ni d'esquerra ni socialistes. Els seus desastres han deixat un espai polític buit que la dreta i la ultradreta pretenen ocupar. SUMAR es presenta com una opció “progressista”, però és el reformisme reciclat.
La realitat ofereix l'oportunitat i la necessitat de construir una forta representació de l'extrema esquerra anticapitalista. Que doni suport conseqüentment a les lluites. Que es postuli com a alternativa al bipartidisme, al xantatge del “mal menor” i davant a la dreta ia la ultradreta conseqüentment, tant a les institucions com als carrers. Amb un programa dʻindependència de classe i lʻestratègia dʻun govern dels treballadors i el poble amb un sistema socialista.
Sí que la CUP fes una crida d'aquest tipus, seria un gran pas endavant. També si fes el mateix Anticapitalistes, deixant de banda la seva deriva gairebé exclusivament andalusista i policlassista. Aquesta convocatòria seria un pol d'atracció per als activistes obrers, feministes, ambientals i per a tots els lluitadors conseqüents. Lluny de qualsevol actitud sectària i oportunista, els corrents que ens reivindiquem d'esquerra, en particular les socialistes revolucionàries, com SOL, AL, CRT, CR i IR i altres, hauríem d'impulsar amb totes les nostres forces la crida a un Front.
