Capitalisme vs Territori als És un atac a la llengua catalana
Publiquem l'escrit d'Eduard Baeza, activista sindical i militant de CUP-L’H, al II Fòrum d'Ecologia Política Socialista (LIS).
“Se'm va demanar que fes una breu ponència sobre l'impacte que el capitalisme té al territori on visc, treball i milit. En primer lloc, m'agradaria explicar quin és aquest territori, ja que sovint el marc mental i l'hegemonia cultural capitalista ens impedeixen ser conscients de certes realitats. Jo visc i em desenvolupo als Països Catalans (PPCC); un conjunt de territoris amb una herència cultural, històrica i geogràfica comuna que actualment està sota el jou dels estats espanyol, francès, andorrà i italià. Les organitzacions revolucionàries on milito aposten per l'emancipació i la sobirania nacional, així com per la solidaritat i la construcció d'estratègies conjuntes amb la resta dels pobles per aconseguir l'alliberament com a classe.
Fet aquest petit incís, també és important reafirmar, encara que per a nosaltres sigui bàsic, quina és la relació que s'estableix entre les lògiques de producció capitalista i el nostre planeta. La teoria econòmica liberal es fonamenta en una idea que dicta que el lucre propi (entès com l'interès particular) és capaç de beneficiar el comú d'una societat. Aquesta afirmació no és equivocada i precisament la seva implementació primigènia es va convertir en una transformació social evident en moltes societats que van superar així fórmules més bàrbares. Quin és aleshores l'error? Què és allò tan perjudicial intrínsec en les relacions de producció capitalista segons les revolucionàries? Senzillament que aquestes relacions generen dos comuns, dues classes amb precisament dos interessos que entren en conflicte. A més, el pensat, dissenyat i erigit amb un propòsit no es pot reformular per anar en contra del seu propòsit original. El propòsit de la relació de producció capitalista és el lucre del capitalista transferint la riquesa de la classe treballadora a les mans pròpies. Aquest fenomen passa constantment a través de la producció i/o l'oferta de serveis, que permeten les transaccions de les quals es nodreix el capitalista. Aquesta aparent màquina de moviment perpetu, com és lògic, està plena de defectes. Els dos més evidents són: en primer lloc, que despulla de la possibilitat de viure a mà d'obra apropiant-se del seu esforç, temps i guanys, i en segon lloc, extermina el propi planeta fent un ús sense limitació dels recursos materials i energètics finits i permetent el descontrol dels impactes perjudicials originats en els mateixos processos de transformació.
Que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme és tan evident com preguntar què s'espera que passi si tanquéssim en un habitacle petit un jove lleó i un cervatillo ferit… difícilment podríem imaginar una sèrie de rocambolesques casualitats que permetessin al cérvol escapar o vèncer el lleó. El capitalisme és un agent depredador de la humanitat i del propi planeta.
Des de les primeres evidències de limpacte negatiu global sorgit de la deslocalització de la contaminació amb la revolució industrial, moltes veus van començar a plantejar l'enorme poder de transformació que tindria tot un subjecte polític organitzat al voltant de la lluita contra aquest terrorisme mediambiental. actualment, aquests postulats semblen haver estat ben diagnosticats, ja que a tot el globus organitzacions, entitats i moviments socials a favor de la protecció del planeta han començat a tornar-se habituals, i la reacció i repressió del capital estan començant a fer-se cada cop més evident i virulenta. Alguns exemples d'aquest reaccionarisme són el cas de les il·legalitzacions d'organitzacions ecologistes perpetrades per Macron a l'estat francès; l'assetjament, la caricaturització i el paternalisme que pateixen joves activistes que perpetren accions amb l'objectiu de posar al centre de l'opinió pública (que no publicada) la seva angoixa i la por de la incertesa d'un futur difícilment habitable; i les 800 ciutadanes d'Egipte detingudes al novembre durant la cimera de la COP27 per manifestar-se a favor de vincular la justícia climàtica i les llibertats polítiques (totalment vulnerades a Egipte).
El descontrol de limpacte de lactivitat humana a causa de la impunitat capitalista, que segueix anteposant l'interès particular, el dret a la propietat privada dels mitjans de producció i la mal anomenada “llibertat” mercantil, ja ha provocat una crisi climàtica difícil de pal·liar. Per fer-ho, caldria la imminent eradicació d'aquestes lògiques i l'aposta ferma per un model productiu que decreixi, centrat en la satisfacció de les necessitats i els drets a costa de la pèrdua de privilegis de la minoria explotadora i especuladora.
Tornant al meu territori, aquesta crisi climàtica es manifesta en dades absolutament esquinçadores: la temperatura mitjana anual ha augmentat gairebé 2º (arribant gairebé a 3r durant l'estiu) des de mitjans del segle XX, i hi ha hagut una disminució del 40% a les precipitacions. L'augment del nivell del mar a les nostres costes ha estat de 10 cm en els darrers 30 anys i la tendència és exponencial. Quan era un nen, ens ensenyaven a l'escola que el nostre territori tenia un clima mediterrani caracteritzat precisament per les temperatures moderades i les pluges no gaire abundants concentrades durant la primavera i la tardor. actualment, el canvi dràstic ja és evident, les temperatures són pròpies d'un clima proper al tropical i els episodis de pluges són torrencials i concentrats a les estacions on no era habitual, cosa que augmenta el risc i la presència d'incendis al llarg de tot l'any. Tots aquests fenòmens succeeixen a escala global precisament a causa de la deslocalització de l'impacte que tenen les activitats locals, però, als Països Catalans, quines són les activitats econòmiques imperants còmplices i causants d'aquest atac a casa nostra? Per respondre aquesta pregunta, només cal adonar-se que Barcelona és el municipi amb més visibilitat exterior i en què pensem quan parlem de Barcelona? Barcelona s'ha convertit en una marca per si mateixa, una marca amb què s'omplen les butxaques de multinacionals de tota mena. El teixit industrial de Barcelona, València, Mallorca, Andorra i rodalies s'han reduït al mínim, no hi ha indústria pròpia local, el territori agrari està sent destrossat; i tota activitat econòmica orbita al voltant d'aquesta marca que és Barcelona i es basa en un model de turisme salvatge i caníbal que denigra fins a la precarietat màxima les treballadores.
Aquesta instrumentalització del nostre territori per part dels especuladors turístics compta amb la complicitat dels partits governants: PP, PSOE, podem… i s'evidencia en molts exemples. per exemple, en la celebració de macro festivals musicals o la construcció de càmpings de luxe i resorts a zones que són considerades LICs (Llocs d'interès comunitari). És curiós que molts dels terrenys propers a aquestes zones es trobin o es trobaven en mans de la Sareb, l'empresa creada a 2012 pel govern del Partit Popular per salvar els bancs i dotar de liquiditat les entitats financeres després de la crisi de 2008. Avui en dia, aquesta institució ha esdevingut immobiliària i agent especulador més massiu d'Europa i es dedica a cedir els seus actius a grans fons d'inversió. Darrere dels impulsors d'aquests projectes, també es troben agents vinculats, per exemple, a la proposta d'ampliació del port de València que beneficiaria l'empresa de creuers MSC i les constructores implicades. En detriment del fons marí, agreujaria la violència dels temporals, podria fer desaparèixer les platges del sud del País Valencià i la llengua de sorra que protegeix el llac de l’Albufera; tot un patrimoni natural que permet avui dia preservar un ecosistema ric i divers. Però com diem, el seu benefici va per davant. Ja es va demostrar quan amb el govern del PSOE a 2008 es va permetre a l'empresa ACS de Florentino Pérez injectar gas al fons marí davant de les costes de Tarragona i Castelló, per construir un magatzem de gas i que va provocar una sèrie de moviments sísmics que van afectar els habitatges i pobles propers. El projecte es va aturar, però es van haver de destinar 1.350 milions d'euros de diners públics per pagar el deute a les entitats bancàries que van donar el crèdit per iniciar les activitats. el capitalisme, un cop més, socialitza només les pèrdues i deutes del capitalista. Una altra activitat que evidencia el saqueig del nostre territori i l'amenaça del sòl agrícola i forestal són els més de 200 megaprojectes eòlics i fotovoltaics i la construcció de més línies d'alta tensió i gasoductes que travessen el país i que només responen als interessos econòmics de l'oligopoli elèctric, fons d'inversió internacionals i grans empreses convertides al negoci creixent de les energies renovables. Al territori també tenim actualment 98 camps de golf en funcionament mentre que el nivell mitjà dels embassaments amb prou feines arriba al 30%. Una part petita d'aquests camps ha estat sancionada amb multes irrisòries pel mal ús de l'aigua, però recordem que el consum anual d‟aigua de tots aquests camps equival al consum domèstic anual d‟una població d‟un milió d‟habitants. A Barcelona arriben més de 4 milions de creueristes cada any, fenc 8 terminals i se n'estan construint d'altres 2. Es fomenta una Zona de Baixes Emissions dins de la ciutat que afecta la majoria popular, però en cap cas es posa un topall a aquest negoci tot i ser un dels principals agents que contaminen l'aire. Els creueristes que arriben formen part dels més de 43 milions de turistes que arriben cada any als PPCC i que de mitjana consumeixen 5 vegades més aigua que un ciutadà. Totes aquestes activitats econòmiques, que podríem considerar com a atemptats climàtics, lògicament provoquen que les víctimes climàtiques, la classe treballadora, generin, com es preveia que podria passar, una forta resistència popular. Als PPCC s'està articulant, sota el lema “Defensem la terra, construïm el futur”, contrapoder de masses davant l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, la implementació de l'autovia B-40, la construcció del complex turístic i de lleure Hard Rock (projectes que han estat previstos als pressupostos catalans del darrer any), la candidatura Barcelona-Pirineus per als Jocs Olímpics d'Hivern de 2030 i altres projectes especulatius d'aquest tipus. El gruix de la població treballadora entén que aquests projectes augmenten la mobilitat i el consum energètic a partir de combustibles fòssils, esgoten uns recursos naturals absolutament escassos, tenen un impacte negatiu sobre ecosistemes ja de per si mateixos fràgils i preserven unes activitats econòmiques precàries que distribueixen molt desigualment els ingressos i hipotequen la vida de les generacions futures que no tindran ni territori ni l'opció de treballar dignament.
En resum i, en conclusió, fent evident la sentència “cap agressió sense resposta” i davant del més que possible col·lapse que sobrevindrà, és temps de treballar en la construcció d'un subjecte organitzat revolucionari al voltant de la lluita ecologista”.
