Diada 11S: mobilització, ruptura, autodeterminació i socialisme

Aquest any la Diada es convoca amb la consigna “Via Fora!". El poble es mobilitzarà per la llibertat, mentre està en debat quin és el millor camí cap a la República Catalana.

Contactes per la investidura

Tot i que Felip VI va triar Núñez Feijóo per al primer intent d'investidura, Pedro Sánchez ja va començar els contactes per quan li toqui intentar-ho. Ho fa en una situació particular: el resultat electoral ha col·locat Carles Puigdemont com a dipositari de la clau per entrar a la Moncloa. Des d'aquesta posició l'expresident català va anunciar les exigències per avalar la investidura de Sánchez: utilització de l'idioma català a la institucionalitat, amnistia, autodeterminació, fi de la persecució i mediadors independents, punts que ERC ha donat suport. D'aquesta manera, van tornar a l'escenari central els reclams més sentits del poble català. Es van col·locar a la taula de negociació d'una investidura espanyola i no al carrer com a part d'un full de ruta cap a la ruptura amb el Regne.

Actuen per la unitat d'Espanya

Després de l'èxit de conformar la Legislatura, Sánchez ha pres amb optimisme l'inici de les converses per la investidura. Les expressions de dreta siguin del mateix PSOE, el PP, Vox o la justícia, rebutgen el contacte amb “el pròfug” de la llei, com anomenen Puigdemont, víctima d'una persecució repressiva que el va portar a l'exili a Brussel·les. Hi ha sectors del règim que, pressionats per la situació, acceptarien fins i tot una amnistia parcial. Altres la descarten de ple argumentant que atenta contra la Constitució del '78. Més enllà dels matisos, tots coincideixen en un punt: rebutjar l'autodeterminació catalana per sostenir la "Unitat d'Espanya". Enmig d'aquesta albergínia, és aventurat pronosticar si hi haurà investidura o noves eleccions.

Dues tàctiques, una estratègia

Quan Mariano Rajoy va estar al poder va respondre amb repressió als oferiments de negociació. Pedro Sánchez no va aturar els mecanismes persecutoris, però va habilitar un diàleg acotat i va atorgar algunes prerrogatives. Hi ha un comú denominador entre les tàctiques dels presidents del PP i del PSOE: un amb el “garrot” l'altre amb la “pastanaga”, sostenen l'estratègia de bloquejar l'autodeterminació. No es pot sembrar expectatives que acords amb l'Estat espanyol i el règim del 78 aclareixin el camí cap a la República Catalana.    

L'autonomia no és autodeterminació

Més enllà dels discursos, els partits majoritaris ERC i JxCat pavimenten el camí de l?autonomia per sobre de l?autodeterminació. Reprendre l'autonomia anterior al “Procés”, fins i tot amb favors, condueix a un carreró sense sortida. Només garantirà la reproducció de l'opressió. Cal lluitar per la llibertat en unitat amb els altres pobles de lEstat, apel·lant a la solidaritat internacionalista. L'autodeterminació és incompatible amb l'existència del règim monàrquicoparlamentari modelat pel franquisme i per la transició.

Una lluita indivisible

Els sectors proburgesos que actuen en la mobilització volen finalitzar el procés a l'estació terminal de la independència. Pretenen separar els opressors externs per canviar de gestors interns de l'explotació. Els socialistes revolucionaris donem suport i impulsem l'autodeterminació, en el marc de l'estratègia pel socialisme. per a nosaltres, les lluites per la independència i el socialisme són compatibles. Des del primer dia hi ha una disputa: sí el pes determinant el guanyen els sectors burgesos, les seves claudicacions faran més dificultós aconseguir la independència i, amb certesa, bloquejaran una sortida socialista.

Incondicionalment amb la mobilització i l'autoorganització

Per diferents motivacions hi ha partits que veuen lícit recolzar tal o tal investidura presidencial. Des d'alguns sectors d'“esquerra” el fonamenten en l'obtenció d'il·lusoris compromisos “progressius” signats. Rebutgem col·locar en segon pla el caràcter burgès del govern. Avalar investidures, integrar o recolzar governs burgesos, siguin de la nacionalitat que siguin, implica adaptar-se al règim i al sistema. El camí el marca la voluntat d'autodeterminació expressada al Referèndum de l'1-O. L'únic suport incondicional ha de ser a la mobilització i l'autoorganització dels treballadors i els pobles per conquerir drets democràtics i socials.

Disputar a tot l'Estat

Sense un poderós arrelament al territori no hi ha alliberament possible, però s'ha demostrat que amb això no arriba, cal disputar a tot l'Estat espanyol. La unitat política i organitzativa dels treballadors i els pobles després d'objectius democràtics i socials comuns, és una tasca inajornable. Eludir-la facilita l'acció del PP, Vox, PSOE, ESTIU, Podem i altres unionistes, tant de dreta com reformistes.

Amb independència de classe i nous dirigents

Les mobilitzacions i rebel·lions populars, encara que moltes vegades són heroiques, no obtenen triomfs categòrics. Són derrotades per la repressió o embadalides pels dirigents reformistes dins dels tramposos mecanismes de la democràcia burgesa. Cal impulsar que la classe treballadora compleixi un rol determinant al costat del poble, amb organismes d'autoorganització i autodefensa -com incipientment van ser els CDR- i, fonamentalment, és urgent construir una direcció revolucionària i socialista amb pes de masses.

Front d'esquerra radical i alternativa revolucionària

Per intervenir en els processos polítics, electorals i les lluites amb propostes immediates i una sortida de fons, insistim en la necessitat de conformar un Front d'Esquerra radical, encapçalat per la CUP i Anticapitalistes, amb el suport d'altres formacions d'esquerra. igualment, les eleccions no solucionaran els problemes generats pel capitalisme. per això, cal arrelar en les lluites de la classe treballadora, dels moviments feministes, migrants, estudiantils i medi ambientals. És indispensable sostenir com a estratègia la mobilització i construcció d'una alternativa socialista, revolucionària i internacionalista.

aconseguir nous mercats i estendre la influència política

Des de l'esclat de la crisi capitalista a 2008 se succeïren els desastres econòmics i socials. Els treballadors i el poble van rebre ajustaments, acomiadaments, pèrdues salarials i pal·liatius socials parcials. Els bancs i empreses van rebre milions d'euros. El capitalisme condueix a la pobresa, la destrucció del planeta i la barbàrie. L'única sortida és organitzar-se i lluitar perquè governin els treballadors i el poble, amb un règim de democràcia obrera, diametralment oposat a l'autoritarisme stalinista que va tacar les banderes del socialisme. Tot pel camí d'impulsar una lliure Federació de Repúbliques Socialistes Europees, com fem des de Socialisme i Llibertat (SOL), integrant de la Lliga Internacional Socialista (LIS).

Imatge d'una de les mobilitzacions catalanes massives realitzades per la independència.