nou govern, vella política i la necessitat de girar-ho tot.
Pedro Sánchez ha estat investit president d'Espanya amb 179 vots a favor del PSOE, estiu, ERC, Junts, PNB, Eh Bildu, BNG i Coalició Cantaria contra 171 del PP, Vox i Unió del Poble Navarro. Pràcticament amb els mateixos socis la socialdemocràcia ha format dos governs consecutius i les seves respectives Legislatures. Des de les eleccions del 23 de juliol fins a la sessió d'investidura del 16 de novembre se n'ha expressat una crisi que té arrels històriques, es retroalimenta, segueix el seu curs i tindrà nous capítols. En aquesta ocasió el nus de les discrepàncies va estar al pacte d'investidura amb l'Independentisme català, centralment per la llei d'amnistia.
Sánchez va negociar la llei d'amnistia amb ERC i Junts, és a dir amb Oriol Junqueras i, principalment, amb el expresident catalán Carles Puigdemont en el exilio. L'amnistia és parcial perquè arribarà a 250 la 300 processats, inclosos els principals dirigents independentistes, mentre n'hi ha més de 3000 activistes encausats, presos polítics i sindicals que no seran beneficiats per la norma i estan inclosos 73 policies. A més, queden per veure's les limitacions que imposaran els jutges involucrats que des dels estaments més retrògrads s'han expressat contra l'amnistia. Els signants es tenen tal desconfiança que van adoptar la figura de "altaveus" com a mediadors per garantir el compliment del que s'ha acordat. Que haya amnistía, encara que sigui parcial, es una conquista que alegra por los luchadores que serán beneficiados, dejando en claro que no se debe a las habilidades negociadoras de Junts y ERC, sino que producto de los reclamos masivos que antes habían forzado a que los opresores den indultos y ahora hicieron insostenible la política de la persecución pura y dura como a venían ejecutando.
A la tasca de “capgirar la pàgina” de l'autodeterminació, al PSOE li va millor que al seu predecessor el PP. Amb la tàctica de la “pastanaga” en reemplaçament del “garrota” del 155, amb una Taula de Diàleg fictícia, promeses dubtoses i concessions limitades va aconseguir les seves millors votacions a Catalunya, el PSC va guanyar l'Ajuntament de Barcelona i l'Independentisme va retrocedir socialment. Per a la dreta i la ultradreta el pacte “és inconstitucional”, un cop d'Estat i una rendició davant els que “volen dividir Espanya”. Per Sánchez és un “acord històric” que “Demostra la fortalesa i vigència de la Constitució de 1978”. Per a Puigdemont “És una oportunitat històrica”. Para Oriol Junqueras y Pere Aragonés “…la que guanya és Catalunya”.
per a nosaltres, el procés d'investidura ha mostrat un espectacle lamentable fins a la indiferència i el cansament. Alberto Núñez Feijóo (PP) va protagonitzar un sainet d'investidura amb destinació de fracàs des de la presentació dels títols. La ultradreta de Vox va treure a lluir tot el seu patetisme feixista. Sánchez es va desdir de promeses anteriors i va negociar en secret sense cap pruïja. Els “progres” van donar suport al pacte sense plantejar a Sánchez que elimini la Llei Mordassa o que recordi els compromisos d'eliminació de la reforma laboral, ni que es posi del costat del Sàhara Occidental com una de les condicions per recolzar-lo, només es preocupen pels càrrecs de govern. I els nacionalismes ni van intentar presentar posicionaments reivindicatius en comú, la seva especialitat és asseure's a demanar concessions econòmiques als poderosos de torn.
La polarització social i política es va tensar a l'extrem amb manifestacions dividides pel sí o pel no a l'amnistia. Van sortir a la llum els sectors conservadors de la societat i els grups feixistes més recalcitrants. Salvant algunes excepcions, els mitjans de comunicació massiva van esperonar la polarització a favor de la dreta i continuen confonent la població. Al Regne del Revés el PP i Vox es van mobilitzar massivament i la ultradreta va demanar vaga general. Els reformistes del PSOE, podem, estiu, IU i altres els van regalar el carrer als reaccionaris. Els dirigents d'UGT i CC. I. Van ser corretja de transmissió d'aquesta política desmobilitzadora que va impedir als sectors populars ia la classe treballadora irrompre amb un programa de reivindicacions socials i polítiques pròpies.
Ha sorgit un govern feble, perquè la justícia està dividida, els principals partits del règim estan enfrontats, hi haurà una legislatura tensa i complexa i se segueix desenvolupant la crisi de leconomia capitalista. Si bé és un govern de continuïtat, presenta equacions diferents ja que a la repartija de càrrecs als socis menors del PSOE, Podem ha quedat fora dels ministeris, no així Sumar i IU. El futur augura més inestabilitat i crisi que no pas la resolució dels problemes històrics d'Espanya.
L'única cosa que fan ERC i Junts és barallar-se per veure qui dels dos apareix com el millor negociador amb els opressors. Entre octubre de 2017 i novembre de 2023 els dirigents dels partits majoritaris catalans van passar d'una Declaració Unilateral de la Independència (DUI) què va durar 44 segons abans que la suspenguessin per buscar negociar amb Mariano Rajoy, a proposar un referèndum en els marcs del règim del '78 per negociar amb Pedro Sánchez, que al pacte va deixar molt clara la seva posició contra la independència: “Per la seva banda, el PSOE defensarà l'ampli desenvolupament, a través dels mecanismes jurídics oportuns, del Estatut de 2006…” Per deixar clar l'abandó de la unilateralitat, en una sessió del Parlament del novembre, Junts i ERC van tombar la proposta de la CUP de convocar un referèndum.
Els dirigents dels partits catalans majoritaris van deixar passar una oportunitat històrica per concretar el 1-0, el segueixen sepultant i fa temps que han optat per l'autonomia en lloc de l'autodeterminació. A sobre continuen confiant en una quimera: el suport del bloc imperialista de la Unió Europea quin hostil a l'autodeterminació pel pànic què li dóna l'alliberament dels pobles català, escocès i irlandès. les “aproximacions successives” condueixen a un atzucac i no a la independència.
El nou govern ha nascut sota el signe de la vella política i del vell règim. Nosaltres no donem suport a les investidures de presidents burgesos perquè estan al servei d'espoliar els treballadors i oprimir els pobles. Entre ells no n'hi ha "Mal menor" sinó mal continu. És vergonyós que cada investidura habiliti el mercat ambulant de les negociacions secretes amb acords entre partits que es van presentar amb programes diferents i la població sigui la convidada de pedra. Els corrents que es reivindiquen d'esquerra i van avalar les investidures de Puigdemont, Torra, Aragonès i/o Sánchez farien molt bé a recapacitar sobre aquestes decisions estratègiques.
igualment, més enllà dels cops i les maniobres, hi ha molts catalans què no s'han resignat i continua la crisi del règim espanyol que sempre ofereix flancs febles i sorpreses, amb la qual cosa no està dita la darrera paraula. Perquè hi hagi canvis de fons, cal donar volta tot. És necessari derrotar a la dreta i la ultradreta als carrers, exigint amnistia plena i autodeterminació, defensant la utilització dels idiomes català, basc i gallec, plantejant la fi de la monarquia i del règim del ‘78. Fa falta una agenda de reivindicacions salarials, contra l'augment del cost de vida, les necessitats obreres i populars més immediates i una vaga general perquè la crisi la paguin els capitalistes.
La situació presenta grans desafiaments, i també una gran oportunitat perquè l'esquerra conseqüent aparegui com una opció forta contra la dreta i les falses opcions reformistes. Cal posar dret una nova conducció, per girar-ho tot des de la independència de classe. En aquest sentit, la CUP i Anticapitalistes podrien complir un rol de primer ordre sí que canvien la seva orientació actual que apunta més al reformisme que als canvis radicals. Els que ens reivindiquem socialistes revolucionaris com SOL, CRT, AL, CR i IR hauríem d'impulsar aquestes propostes en comú, sense sectarisme ni oportunisme de cap naturalesa. Mentrestant, seguirem organitzant-nos nacionalment i internacionalment a la Lliga Internacional Socialista (LIS) postulant el socialisme com l'única sortida possible davant la barbàrie a què condueix el capitalisme imperialista.
