Si guanyen els treballadors de l'educació, guanyem tots!

Els treballadors estan donant un gran exemple de lluita que cal recolzar i estendre. Fa falta un gran moviment en defensa de l'educació 100% pública, de qualitat i amb plens drets laborals.

per Gérard Florenson

Les bases decideixen NO

El personal de l'educació va respondre clarament NO al preacord del 29 de maig entre el departament d'Educació del Govern de Catalunya i els sindicats majoritaris. Hi va haver un ampli rebuig entre els docents de primària, una ajustada aprovació a secundària i, sobretot, un rebuig massiu per part del personal no docent, oblidat tant pels acords com per la consulta. Aquest resultat, que va sorprendre els “observadors” a Catalunya, a l'Estat espanyol i en nombrosos països, es va traduir immediatament en un enfortiment de les mobilitzacions.

La pregunta tenia el mèrit de la claredat: acceptar el preacord votant SÍ o, en cas de vot negatiu, comprometre's a fer les vagues necessàries. El més positiu és que, després del rebuig, sembla recompondre's una àmplia unitat sindical. La portavoz de USTEC, el sindicat majoritari a Catalunya que havia participat en el preacord va afirmar que prenia en compte el resultat de la consulta i va fer una crida a reforçar la pressió per obligar el departament d'Educació a realitzar noves concessions. La CGT, per la seva banda, desitja que es reconstrueixi el front sindical comú per continuar la lluita.

El primer ensenyament del que està passant a Catalunya és que la “base”, els treballadors mobilitzats i organitzats a les seves assemblees generals, té la capacitat no només de rebutjar els acords assolits a les cúpules, sinó també d'obligar les direccions sindicals a reprendre el camí de la lluita. Una reflexió que mereix ser considerada en altres sectors i més enllà, a tot arreu on els buròcrates justifiquen la seva passivitat apel·lant a una suposada manca d'iniciativa de la classe treballadora.

Els problemes del preacord

La qüestió salarial va ser col·locada en primer pla pel governar (PSC-PSOE)per presumir dels seus grans esforços i per una part de la premsa per denunciar que aquests docents, ja suposadament privilegiats, eren massa exigents. No obstant això, si s'observen els augments proposats, distribuïts al llarg de quatre anys, els sindicats no signants han demostrat que no només no compensen les pèrdues acumulades d'anys anteriors, sinó que, a més, sense una indexació salarial vinculada a la inflació, aquestes millores podrien evaporar-se ràpidament.

Un altre eix de la lluita és la contractació de personal, i no únicament de docents. La reducció de les ràtios —menys alumnes per classe i més personal als centres educatius— és indispensable per respondre a les necessitats i garantir un ensenyament de qualitat per a un alumnat divers. Es pot parlar indefinidament d'“integració” o debatre sobre una “Catalunya de 10 milions ", però la clau rau en l'enfortiment del servei públic. Des d'aquesta perspectiva, les propostes del governar són insuficients perquè no tenen en compte el dèficit acumulat ni la necessitat de reparar els danys provocats per anys de retallades.

Més enllà de les plantilles, són les condicions de treball les que generen la indignació del personal: el deteriorament de les instal·lacions (encara hi ha nombroses aules prefabricades), la manca d'aïllament tèrmic -sense esmentar l'absència de climatització- que converteix la feina en una tasca impossible durant les onades de calor. El preacord deixava completament al marge el personal no docent, com els treballadors administratius i de serveis, el personal d'atenció educativa, els educadors i els qui s'encarreguen de les activitats de lleure. Es tracta precisament dels col·lectius pitjor remunerats i més precaritzats! La forta sensibilitat del professorat respecte a la defensa de la llengua catalana, qüestionada per la justícia espanyolista, també es veu afectada per l'absència de suport per part del governar.

Quines perspectives té la lluita?

Serà necessari copejar amb força perquè la resposta de la consellera dEducació del governar, Esther Niubó, va ser igual de categòrica: no està disposada a anar més enllà del preacord i la posició majoritària del professorat no sembla importar-lo. Qui pot dubtar que aquesta intransigència compta amb el suport del president “socialista” Salvador Illa? Per a la suposada esquerra, més enllà dels discursos grandiloqüents, hi ha altres prioritats abans que l'educació, la sanitat i l'habitatge, serveis vitals per a la població però que els capitalistes consideren despeses innecessàries.

Sens dubte, la proximitat de les vacances escolars pot influir sobre la mobilització, però també hi ha condicions favorables. Salvador Illa està atrapat a les negociacions per aconseguir l'aprovació del seu pressupost i preferiria evitar tota aquesta agitació social, visible i comentada més enllà del Principat. A més, desconeix com podrien reaccionar els socis —COMMUNS i ERC, tots dos amb dificultats internes— si el departament d'Educació manté la seva postura inflexible. És possible que la signatura del preacord per part de USTEC, sindicat vinculat a ERC, tingués precisament l'objectiu d'evitar aquests problemes, però la jugada no ha sortit com esperava.

L'inici de la vaga del personal de biblioteques reforça la mobilització. I les accions no es limiten a les aturades laborals. Tothom ha vist la força de les manifestacions i ha mesurat limpacte dels bloquejos. A més, els sindicats, especialment la CGT, que ja ha deixat clares les seves intencions, mobilitzaran sense respectar treves ni per la visita del Papa, ni pel pas del Tour de França, ni pel Gran Premi de Fórmula 1… Tot això promet generar un important clima de tensió.

Catalunya no està aïllada!

No només la mobilització del professorat del País Valencià és intensa, sinó que els sindicats de l'educació de la Comunitat de Madrid també estan entrant a la lluita pels salaris i les condicions laborals. No només els dies que queden fins a les vacances escolars seran agitats, sinó que una “treva estival” sembla poc probable. No hi ha intenció d'afluixar la pressió i cal preparar per al proper curs una gran vaga unitària a tot l'Estat espanyol, que involucri tota la comunitat educativa, els seus treballadors, estudiants, pares, a les organitzacions barrials, culturals, socials i polítiques, amb el suport dels sindicats. Pel camí de triomfar amb els reclams i forjar nous dirigents democràtics i combatius.

Sí que guanyen els docents donaran un gran exemple a seguir, tant per incentivar reclams en diferents sectors de treballadors postergats com per posar límits a la suposada “esquerra” que governa amb suport d'altres “progressistes”. Fa falta un gran moviment en defensa de l'educació 100% pública, de qualitat i amb plens drets laborals Si guanyen els treballadors de l'educació, guanyem tots!

També et pots interessar: Rebel·lió a les aules.