Catalunya: Rebel·lió a les aules

Els treballadors i les treballadores de l’educació catalana estan protagonitzant una gran lluita. Conversem amb Eduard Baeza, professor de Tecnologia a l’Institut Eugeni d’Ors de l’Hospitalet de Llobregat i militant del sindicat de classe Coordinadora Obrera Sindical (COS).

La lluita de leducació és forta. Com va començar i quins són els objectius?

La lluita per l’educació pública sorgeix de la realitat que vivim als centres educatius. Cal tenir en compte que fa molts anys que escoltem discursos del Govern sobre l’educació inclusiva, hi ha un decret que fixa objectius perquè a les aules hi tingui cabuda tota la diversitat present entre el nostre alumnat. Tot i això, aquests discursos queden en paraules i després no es destinen els recursos necessaris per fer-los realitat.

Per això totes les treballadores de l’educació fem autèntics malabars per compensar la manca de recursos. Evidentment, això és absolutament insostenible. Hem arribat a un punt en què tot aquest malestar i tota aquesta angoixa que vivim diàriament a les aules s’ha transformat en una lluita organitzada i en una ràbia dirigida cap als diferents governs que han gestionat la Conselleria d’Educació els darrers anys, no només del PSC sinó també d’Esquerra Republicana, per exigir solucions.

Tot això va anar acompanyat per un treball de debat i socialització de les principals reivindicacions de la comunitat educativa. Hi ha una qüestió salarial, és clar, aquest va ser l’aspecte que més atenció mediàtica va rebre per part de les elits i dels mitjans de comunicació. Tot i això, les nostres demandes són molt més àmplies.

Volem una reducció de les ràtios, un augment de les plantilles, la reclassificació professional de les companyes que avui ocupen categories inferiors a les que els corresponen, la internalització del personal que actualment treballa amb contractes precaris a través d’empreses privades, inversions per millorar les infraestructures i la climatització dels centres. A l’hivern ens morim de fred ia l’estiu de calor. Tenim una campanya en què hem instal·lat termòmetres connectats a la xarxa que permeten mesurar les temperatures reals de les aules: cada dia comprovem com se superen àmpliament els límits recomanats i s’assoleixen temperatures de 35 o 36 graus a nombrosos centres de tot el territori. És impossible fer classe en aquestes condicions. L’única resposta del Departament ha estat repartir alguns ventiladors.

Tenim aules massificades, amb més de 25 o 30 alumnes. Tot això és el que reclamem. El problema és que, finalment, en un preacord signat per les cúpules sindicals, sense aprofitar tota l’organització assembleària que hi ha al territori, es va intentar tancar el conflicte oferint només algunes concessions.

Per què alguns sindicats van signar el preacord amb el Govern i les bases el van rebutjar?

Les mancances que denunciem vénen de molts anys enrere. Per això, la consulta feta a tota la comunitat educativa va ser un autèntic exercici de dignitat col·lectiva i finalment va permetre frenar l’acord. Actualment pràcticament cada centre compta amb una assemblea de treballadors. Aquestes assemblees es coordinen territorialment i després participen a una assemblea educativa de Catalunya. Alguns sindicats van deixar de banda aquesta capacitat de decisió democràtica i van signar un acord que oferia certes millores salarials —una de les nostres reivindicacions legítimes— intentant comprar la pau social mitjançant una compensació econòmica. Però quedaven sense resoldre totes les altres demandes.

Crec que la signatura de l’acord es va produir, en alguns casos, perquè determinats dirigents sindicals estaven cansats després d’un cicle llarg de mobilitzacions. No obstant això, quan una organització s’estructura realment de manera assembleària i el poder de decisió resideix a les assemblees, no es poden prendre decisions únicament des de la direcció sindical.

Pel que fa al sindicat de professorat de secundària, la situació és diferent. Es tracta d’un sindicat corporatiu que prioritza exclusivament els interessos del professorat de secundària, fins i tot quan entren en conflicte amb els interessos del professorat de primària, de l’educació infantil de 0 a 3 anys o d’altres sectors educatius. No és un sindicat de classe, sinó profundament corporativista, de concertació que, quan en té ocasió, signa acords socials, igual que fan habitualment CCOO i UGT.

La lluita s’està transformant en molt més que un conflicte sindical…

Sí. La idea que es treballa des de les assemblees és que els sindicats tornin a ser el que haurien de ser: eines al servei de la classe treballadora, estris per convocar vagues, impulsar mobilitzacions i defensar els nostres drets.

Crec que la victòria en aquesta consulta i la derrota del relat que afirmava que només ens mobilitzàvem per qüestions salarials ha suposat un punt d?inflexió. La campanya mediàtica que intentava reduir les nostres reivindicacions a una qüestió econòmica ha quedat completament desacreditada. Ja existia un suport social important, però ara s’ha multiplicat.

Molts sectors han mostrat la solidaritat amb aquesta lluita. Hem de recordar que totes les persones passem pel sistema educatiu públic: o som professionals del sector o en som usuàries. Per això aquesta lluita ens afecta totes. Hem rebut el suport dels bombers, dels treballadors del metro, del metall, del port; ara també estan en vaga les universitats i les bibliotecàries.

Estem davant d’un conflicte que transcendeix àmpliament el sector educatiu i que interpel·la el conjunt de la classe treballadora. Es pot convertir en una llavor per avançar cap a una cosa més àmplia. Hi ha una campanya per fer confluir el sindicalisme laboral i el moviment per l’habitatge amb l’objectiu d’arribar a convocar una vaga general, cosa que fa molts anys que no passa.

Volem posar sobre la taula que l’explotació ja no es produeix únicament als centres de treball. També es produeix a través del cost de la vida i, especialment, de la vivenda. Per això ens hem de plantar. Hem de recordar que si tot continua funcionant és perquè nosaltres aportem la nostra feina, i que quan volem podem aturar-ho tot i intentar forçar canvis per defensar els nostres drets i les nostres llibertats. És molt important aconseguir aquesta victòria per demostrar que la classe treballadora té capacitat per defensar els propis interessos.

També cal destacar que aquesta lluita no es limita al Principat. Al País Valencià s’estan desenvolupant mobilitzacions importants. Des de les Illes Balears s’han realitzat aportacions de 50.000 euros per a la caixa de resistència de Catalunya i 50.000 euros més per a la del País Valencià.

Per tant, parlem d’una lluita compartida al conjunt dels Països Catalans, basada en el suport mutu i la solidaritat. Tenim lluites comunes, objectius comuns i una llengua que ens uneix i ens cohesiona. Mantindrem aquesta unitat davant d’un règim que ataca tant la classe treballadora com les nacions oprimides dins de l’Estat espanyol i de l’Estat francès.

Les companyes de Catalunya Nord també pateixen polítiques que marginen la llengua i la cultura catalanes a les escoles. De la mateixa manera, sempre hem intentat mostrar solidaritat amb Palestina i amb els qui van arriscar la seva integritat participant a la Flotilla de la Llibertat, i posteriorment van ser atacats, detinguts i maltractats per l’Estat israelià. Intentem vincular totes aquestes lluites perquè, en el fons, totes formen part de la mateixa lluita: la defensa de la classe treballadora.

Què passa amb la implantació dels Mossos d’Esquadra als centres educatius?

La proposta d’introduir Mossos a les aules forma part d’una tendència més àmplia que es podria definir com la militarització de les nostres vides. S’emmarca en un conjunt de polítiques que inclouen augmentar els salaris dels Mossos , ampliar les plantilles i millorar les condicions laborals. Són decisions polítiques que reflecteixen determinades prioritats. Des del nostre punt de vista, l’objectiu és reforçar els mecanismes de control i repressió davant del malestar social creixent provocat pel deteriorament dels serveis públics. Quan es generen conflictes socials, el poder intenta gestionar-los mitjançant cossos policials i estructures judicials. Crec que els problemes socials no sorgeixen per ells mateixos. La inseguretat i molts dels conflictes actuals tenen les arrels en polítiques que empenyen sectors de la població cap a la precarietat, la pobresa i l’exclusió social.

Per això, pensem que no cal abordar únicament les conseqüències, sinó les causes. Una societat més segura és aquella on les famílies treballadores tenen accés a un habitatge digne, a una alimentació adequada ia unes condicions de vida decents. El capital no pot resoldre aquests problemes perquè n’és precisament una de les causes. Per això insistim a combatre els discursos que pretenen normalitzar la presència policial als espais educatius. La funció social de la policia és gestionar i reprimir les conseqüències de les desigualtats socials. Per això sostenim que la policia no ha de formar part de les aules i que ens hem d’oposar a aquestes polítiques i narratives.

Es planteja una vaga indefinida…

La CGT va registrar un preavís de vaga indefinida per tenir disponibles totes les dates necessàries en cas que es decidís convocar-la. De moment, l?única jornada de vaga confirmada és la prevista per dimarts, coincidint amb la visita del Papa. La resta de dates encara s’estan debatent i hauran de ser ratificades per les assemblees. La intenció és que tot funcioni de manera democràtica i assembleària. L´Assemblea Educativa de Catalunya és l´espai on es discuteixen les propostes i on es busca que els sindicats actuïn com a instruments al servei de les decisions col·lectives. La idea és aprofitar les setmanes que queden de curs per realitzar mobilitzacions i accions concretes, i preparar ja l’inici del proper curs en funció de la proposta que obtingui un suport més gran en les assemblees.

Vols afegir alguna cosa més?

Hem demostrat que hi ha moltes maneres d’actuar i de pensar com a classe treballadora. Durant aquestes setmanes hem fet accions molt diverses. Hem assenyalat el model turístic i les polítiques que ho afavoreixen, perquè enriqueixen una minoria mentre perjudiquen la majoria dels veïns dels nostres barris. És un model econòmic que dispara el preu dels lloguers i transforma els barris per satisfer les necessitats del turisme en lloc de garantir els drets dels qui hi viuen i hi treballen. Per això hem realitzat accions davant de la Casa Batlló, la Sagrada Família i Montserrat. Hem vinculat la defensa del dret al´educació amb la defensa del dret al´habitatge. Hem de recordar que sense garantir un habitatge digne tampoc no podrem garantir una educació de qualitat, perquè les condicions de vida influeixen directament en els processos d’aprenentatge.